Glendalough

Glendalough o Gleann Dá Loch és el nom que reb el conjunt monàstic fundat al segle VI per sant Kevin en aquesta vall entre dos llacs. Aquest conjunt pasa per ser dels més importants de l'ílla i probablement dels millors conservats (hem de tener en compte que les construccions van del segle VII al XII) encara que van ser parcialment restaurats a finals del XIX.

Aquest lloc va patir constantment atacs dels vikings, però els encarregats de destroçar-ho van ser els anglesos al 1398.

Aquest lloc d'obligatòria vistita en troba en un paratge fantàstic prop de les muntanyes de Wicklow.

L'entrada a aquets lloc de repós es fa per la Gateway amb aquets perciós doble arc que probablement tenia teulat de fusta i marcava els límits del lloc sagrat.

Just acabant d'entrar es pot veure el que queda de l'antiga l'antiga catedratl què va tenir diverses fases de construcció.

Un altre dels edificis destacats és aquesta torre circular de 30 m. d'alçada que servia com protecció i defensa davant els atacs vikings. la seva porta d'entrada es troba a més de tres metres del nivell del terra i el seu accés es feia per escales manuals que després eren recollides.

Pràcticamnet tot el terrenys es fa servir coom a cementiri i es poden trobar creus per tot arreu.

Però les creus a l'època no es feien servir només pels enterraments, majoritàriament es feien servir per marcar els terrenys com a llocs cristians. Aquí una les les creus millors conservades.

Aquetsa d'abaix és la St. Kevin Church o Kevin's Kitchen, dita així per què a la gent del lloc la torre de l'esglèsia els hi semblava una xemeneia.

Com ja he dit, tot l'entorn és preciós, és un paratges natural digne d'enveja ens podem trobar rierols com aquets:

Boscos d'un vert impressionant com aquest:

O llacs (he dit que hi havia dos) que ofereixen unes vistes idil·liques com aquest, l'Upper Lake, el més gran dels dos:

Cliffs of Moher

Al sud de Galway, seguint la costa, es troben els famosos penya-segats de Moher una impresionat estructura natural que arriba a 200 metres de desnivell en linia recta, tot un espectacle no apte pels que pateixen vertigen. Però no patiu, el recorregut és molt segur si es fa en un dia tranquil sense pluja ni vent com el que vaig tenir el luxe de gaudir. Però també existeix la possibilitat de continuar el recorregut pel camí privat i mig barrat on la seguretat no està garantida però on les vistes són molt més espectaculars.

Guiness storehouse

Una de les coses que es poden fer quan vas a Dublin, és vistitar el museu que te la cervessa més prestigiosa del país. En realitat no és una visita que pagui la pena ja que no és una meravella que diguem, però crec que és de peregrinatge obligatori pels amants de la cervessa entre els que m'incloc.

El que més em va atraure de la visita és l'exterior de l'edifici que et transporta al passat i el que trobes més a faltar és una visita per la fàbrica de debó, tot i que suportar l'olor d'una cervessera no està a l'abast de tothom.

Ah , que no se m'oblidi, inclosa al preu et pots beure una pinta a dalt de l'edifici mentre gaudeixes de les vistes de la ciutat.

Us ve de gust.....

Salut

MMMMMMMMMMMMM boníssima.

Balanç

Avui fa un any i dos dies que vaig rebre la carta que anunciava el meu acomiadament. Aquell dia vaig rebre al carter amb un ai al cor que hem va durar alguns minuts i després algunes hores més d'angunia -no és per a menys després de 12 anys donant el callo- però va acabar aquí la cosa.

A partir d'aquell dia, la meva vida va canviar en sentit positiu. El fet de no treballar i no anar a les ordres d'un rellotge i del subnormal del meu ex-jefe obre un gran camp de possibilitats que si un es capaç d'aprofitar és el millor que et pot passar.

Respecte a tot aquest any no diré que ha estat un dels meus millors anys per què han passat al meu voltant coses dolentes i dures que impedeixen qualificar aquest any d'aquesta manera.

Però si que puc dir que l'he tret un molt bon profit. Passo a enumerar:

1-al mes següent de l'esdeveniment van anar, com ja tenia previst, al viatge per celebrar el meu 10è anniversari de casament a l'Alguer.

2-vaig anar de vacances a Estocolm.

3-vaig passar-me prop d'un mes i mig a Paris per apendre francès.

4-m'he tret el CAP que espero em permeti canviar de sector.

5-he ajudat a crear una mitjana empresa cosa que a mi m'ha permés no estar tots els mesos d'aquest any en situació d'atur i ajudar a un familiar amb problemes. Qui diria que un currant com jo es dedicaria a reflotar empreses...en fi.

6-m'he tret el nivell C de català què per una estupida llei no el tinc per dos ridiculs anys, es que no es pot ser tant gran collons.

7-m'he tret un parell de cursos virtualment de dret laboral i de Moodle avaçat.

8-he acabat el primer cicle de dret per la UOC (només em quedaven dues assignatures, no és cap mèrit)

9-he fet i estic fent un curs de francès a l'AF de la meva ciutat.

10-el mateix per un curs d'anglès a l'EOI.

11-el curs d'anglès que m'ha permés aquest viatge.

12-aquest viatge.

Crec que no m'oblido de res i contant. Mira que coses, hi han 12 punts, un per any.

Per que després diguin que els aturats no som productius.

Volia fer coincidir aquest post amb el dia exacte de l'anniversari, però hi era a Galway passat el cap de setmana.

Sóc aquí per...

...què vaig encetar un curs d'anglès muntat per a la gent que ha perdut la feina a causa d'aquesta punyetera crisi, com ara jo, que incloia una estada a Irlanda amb un curs d'anglès finançat amb una beca de la Generalitat i els fons europeu per aquests assumptes.

Quan ho vaig veure no m'ho creia, així que vaig anar a preguntar i efectivament no era cap bulo. Un cop acabat el meu curs a la meva ciutat d'adopció vaig encetar aquest viatge què té una durada d'un més.

La veritat és que trobo un gra massa que els fons públics subvencionin activitats d'aquest nivell, entenc que han d'oferir possibilitats i donar ajuts, però al meu parer això són massa quartos. Però, com és evident, no penso renunciar i també tinc intenció d'aprofitar-ho i no malbaratar ni un sol duro.

En fi, aquesta és la raó que m'ha portat a aquesta meravellosa illa. Doneu-vos tots per informats i assenbentats que determinats xollos existeixen.

1-1

Una altre nit màgica. Serà Dublin profètica? De moment 2 de 4.

Sorry, és l'eufòria del moment, però és que avui hem fet d'un petit carrer de Dubin una versió reduïda de Canaletes.

Si el dia del Madrid van ser dues Guiness, avui han estat tres.

Post breu que fa fresca i plou.

Murals

Com vaig comentar al post anterior una de les coses que no es poden escapar quan visites aquesta ciutat es fer una passejada (quan dic passejada parlo de les grans) pels barris catòlics i protestants.

Aquesta visita la vaig gràcies al blog d'en Javi, vaig veure les fotos que va penjar i em van venir les innevitables ganes de fer el mateix -semblant- recorregut. En ells es pot veure d'una manera molt visual les posicions que prenen els dos bandols per medi dels murals que estan pintats a les parets. En ells es transmeten les grans diferencies i els odis que senten totes dues posicions. No tots els murals exalten la violencia o prenen partit belicós, també estan els que parlen de pau o simplement recorden les víctimes. Es més que clar que viure allí i veure cada matí aquests murals, no permeten passar pàgina al conflicte, encara que no tinc clar que sigui una cosa de la que es tingui que passar pàgina. Construir un món conjunt és molt complicat, però esborrar el passat d'una passada és impossible.

Pel que fa a mi, no em posiciono premeditadament per un bàndol o un altre, el meu posicionament ve per natura, sempre he estat al costat dels perdedors i dels que pateixen injusticies, però en aquests conflictes llargs i sagnants sempre existiran injusticies i barbaritats per tots dos bàndols i al final, per uns o per altres, tots acaben perdent les seves raons.

Com ja vaig dir, per tots dos costats la gent et saludava al passar i en el costat catòlic fins i tot una dona ens deia on eren les pintures.

També vam entrar a fer una cervessa en un pub del costat protestant, la entrada va ser com una mica tensa - no sé ja si per part nostre o d'ells- però al final vam acabar parlant de futbol amb els parroquians.

Bé, aquí a sota teniu una petita mostra del que vam veure, hi han molts més i tinc més fotos, però com a mostra no està malament.

No cal que expliqui quina es de quin bàndol.

Belfast

Ahir vaig fer una visita llampec a Belfast amb un company, la intenció era fer nit, però la citat del nord de l'illa no donava per justificar la despesa d'un B&B.

Aquesta ciutat és una ciutat de contratos en tots els sentits tant socialment com arquitectònicament, per no parlar del clima: ara fred, ara calor, ara plou, ara fa un sol que crema...

La presència britànica és evident al centre i als barris protestants i un no pot evitar sentir més simpatia pels vençuts, nosaltres ja els entenem...Malgrat tot vam entrar a un pub britànic per reposar i fer una cervessa i van denotar un ambient de desconfiança al entrar. Al carrer era coriós que qualsevol que es creueva amb tu et saludava, tant fos d'una banda del barri o de l'altre.

city hall

Per a mi els més impressionant de la visita és passejar-se pels barris catòlics i protestants i travessar la frontera que els separa, però això serà per un altre post, la connexió és lenta i penjar una foto és un suplici.

Now I'm here

És l'única foto que tinc fins ara, ja cauran. I que faig aquí, doncs ja ho aniré explicant per què encara em queda un mes per aquí.

El que ara tinc ganes d'explicar és el plaer que he tingut de beure dues Guiness ben tirades mentre veia la pallissa que li ha fotut el Barça al Madrid, això no te preu.

Mes de inactivitat

Aquest mes ha estat un mes de inactivitat, però només bloguera per què d’altres coses he estat carregat de feina i coses per fer, algunes d’interessants i altres no tant; algunes productives i d’altres que han estat una pèrdua de temps. Dient això no volia acabar el mes sense un sol post, veure el bloc sense cap entrada des del primer dia del mes anterior em feia enfadar amb mi mateix per descuidat i això que han hagut oportunitats per dir la meva en temes com l'increment de l'atur, terratremols terribles i dirigents més terribles encara amb una boca molt bruta, aniversaris de la República i un llarg etcètera.
Així que la cosa és posar-li remei i aquí està el post que no explica gaire cosa però em dóna per viu i asseguro que ho estic.
Si que diré que a partir d’avui ja puc donar per acabat el CAP, aquest matí he lliurat un totxo de memòria de prop de dues-centes pàgines al meu tutor. Aquesta ha estat una de les raons de deixar descuidat el bloc, és clar.
Ah, amb un pèl de retard: Bon Sant Jordi!!!

La Classe. Françoise Bégaudeau

Aquest cap de setmana he aprofitat per anar al cinema, que ja feia temps que no anava i cert vicis s’han de mantenir. L’elecció la tenia força clara, ara que estic engrescat amb el tema i m’acabava de llegir el llibre, el complement perfecte era veure la peli. Parlo de La Classe basada en el llibre de F. Bégaudeau. Normalment no faig això de llegir un llibre i després anar a veure la peli que han fet d’aquell per veure com l’han destrossat, però en aquest cas i tenint en compte que el mateix escriptor fa de protagonista a la peli i ha fet ell el guió la intenció era veure com tractava el tema a la gran pantalla i que podia afegir al ja dit.
Doncs bé, la peli és com un complement del llibre, canvia algun personatge, però no hi fa res. La descripció de l’ambient a una escola continua sent el mateix, el mostra tal com és (suposo) amb la seva diversitat, problemes i realitats.
El que més m’ha agradat, tant de la pel·lícula com del llibre, és que l’autor no vol demostrar res i tampoc pretén donar cap solució ni cap repassada moralitzadora. Ell mostra la realitat que ell com a profe coneix, aquí no hi ha bons ni dolents, dins de l’escenari establert del món educatiu mostra als actors i protagonistes tal com són, amb les seves virtuts i defectes.
I vist lo vist no hi ha gaire diferència, tenint en compte el poc que conec per ara, amb el que hi ha per aquí.

23-F On era jo?

Avui fa 28 anys estava jo a casa tan tranquil, jugant amb el meu germà a casa després de tornar del cole quan de sobte trobo la cara del meu pare desencaixada i atabalat com ho ha estat sempre.
-Un cop d’estat fills, vaig a buscar a la vostre mare a la feina que després tenia una reunió amb el sindicat i avui no és el millor dia. I la vostra germana a ballet, a veure com ens ho arreglem.
I PUM, porta tancada de cop i el meu pare que desapareix i jo i el meu germà amb ell. Nosaltres a recuperar ma germana i ell sa dona.
Arribats tots a casa –el meu pare sembla que creia que a Barcelona hi haurien tancs com a València- a enganxar-nos davant la tele a veure el què.
Quina vergonya de record, encara ara quan veig el careto d’en Tejero em moro de la vergonya de viure on vivim.

Mireu el pavo , mireu

puaj

Pimer contacte

Aquests dies estic realitzant les meves primeres classes pràctiques al CAP, donant classes als (meus) alumnes de segon de Batxillerat.
Puc resumir el que ha passat en tres simples paraules: Ha estat magnífic.
Després d’uns instants de nervis –posar-se davant de 30 nanos no és per a menys- la cosa ha anat rutllada, al menys sota el meu parer. De moment no he rebut crítiques negatives i si alguna de positiva, però especialment hem va arribar ben a dins una que va sortir de manera espontània del fons d’una de les classes que deia: -Tu seràs bon profe! El: - Ets un pilota! de l’altra banda de la classe no ho tinc en consideració però si li farà abaixar la nota.
Aquest primer contacte directe i sense intermediaris ho recordaré durant molt de temps, poques coses m’havien fet sentir tant orgullós de mi mateix i tant content.
Aquesta propera setmana hem toca el torn amb els alumnes de l’ESO. Una altra realitat diferent i una altra manera de fer.
Ja em queda poc per acabar el CAP i espero que també sigui poc temps per què hem pugui dedicar a aquesta vocació que ha aparegut tant tard però amb molta intensitat.

Sobre Israel, Palestina i la pau. Altre visió

Sobre aquest tema que ja vaig tractar fa uns dies, he trobat aquest video del congresista Ron Paul on explica el seu rebuix a la resolució del congrés on recolzaven les accions portades a terme per l'Estat israelí.
No puc més que aplaudir-lo.

La mitja de Granollers 2009 i apunts sobre racisme.

Avui ha tingut lloc la Mitja marató de Granollers, una de les més prestigioses del circuit. He anat perquè és tot un aconteixement a la ciutat i per veure a un amic que hi corria. L'ambient ha estat fantàstic, fresqueta, una mica de pluja i molta gent correns.

I de tornada a l'aire aquesta conversa d'una mare a la seva filla sobre la cursa:

-Qui ha guanyat la cursa mama?

-Doncs aquest "negritu" que anava primer i corria tant.

-Si que corria molt, sí.

-És que estan acostumats a l'Àfrica a còrrer davant els lleons...

Això si que és explicar les coses com són. I jo de la mà de la meva filla que em pregunta que ha dit la senyora. Jo li he contestat el primer que m'ha passat pel cap (que reconec que tampoc és la millor forma d'educar)

-Aquesta senyora ha dit una bestiesa, és que és gilipolles.

Hem costa molt d'entendre l'actitud de les persones vers els seus semblants. I sincerament crec que no veiem més actiituds racistes (perquè per a mi això ho és) per que les persones es reprimeixen per un mínim de vergonya i estic convençut de que si no fos per això seria molt pitjor. Crec que la dona no s'esperava que ningú, a part de la seva filla, li estigués escoltant.

Un parell de fotos del guanyador de la cursa Samuel Wanjiru al Km 20: