Don Giovanni al Liceu

Ahir vaig passar la tarda al Liceu per gaudir d’un espectacle fantàstic. Tot un Don Giovanni de Mozart, un plaer per els sentits en el millor dels escenaris possibles al nostre país. No és que gaudís d’una bona localitat, però al menys el preu va ser raonable que compensa el mal de coll i esquena.
La interpretació va ser magnífica per part de tots els cantants tant pel que fa al cant com a la interpretació.
Es difícil fer destacar a cap dels intèrprets ja que tots fan un paper esplèndid.
L’orquestra, dirigida per Haider, va tenir un paper molt digne dins l’actuació i tots van rebre la seva recompensa en una ovació força llarga.
De la direcció d’escena de Calixto Bieito dir que es trencadora, pel meu gust poc original (si dins un escenari com el Liceu) amb recursos humorístics propis de Pajares i Esteso que ni són divertits , però tampoc és per morir-se per l’escàndol. Jo el definiria en el seu conjunt de curiós, molt curiós i una posada a prova pels intèrprets que han de moure’s per l’escenari esquivant tota la brutícia que van llençant.

Direcció d’escena: Calixto Bieito
Director Musical: Friedrich Haiderr
Don Giovanni: Simon Keenlyside
Donna Anna: Angeles Blancas
Don Ottavio: Christoph Strehl
Donna Elvira: Véronique Gens
Commendatore: Günther Groissböck
Leporello: Kyle Ketelsen
Masetto: David Menéndez
Zerlina: Juanita Lascarro

Summertime

Darrerament tinc el bloc una mica descuidat, en temps d’estiu tot sembla que es rallentitza, fins i tot les ganes d’explicar coses. De totes maneres encara que volgués quatre hores de francès no em permeten gaire cosa, a més haig de fer els deures cada dia. Si, com sentiu, jo fent deures als meus 39 anys, però les obligacions són les obligacions. Com també é obligació cuidar de la descendència, que ara, com és evident es troba en període de vacances i la seva dependència augmenta que déu n’hi do. Però en aquest cas he de confessar que m’ho passo de conya amb la petita. De fet crec que sóc masoca i també gaudeixo del francès.
A part de tot això, ara és temps de preparar les vacances i el següent pas. De moment el destí de les vacances està establert: Estocolm. Pel que fa a l’altre cosa ja parlaré en el seu moment.
I per acabar d’adobar estic llegint a batzegades un llibre soporífer: Kornél Esti. Un héroe de su tiempo de Dezsö Kosztolányi.
En fi, sembla que ha arribat definitivament l’estiu.

Un parell de cançons...o dos

Summertime de George Gershwin:

Ella Fitzgerald

Janis Joplin

Summertime blues d'Eddie Cochran:

Eddie Cochran

The Who

B. Schinlk: El fin de Selb

Es tracta de l'últim llibre corresponent a l'ancià investigador i ex-fiscal del tercer Reich Gerhard Selb.

Bernhard Schlink, recrea l'última investigació del seu protagonista pels voltants de Manheim fent fins i tot una petita excursió a Berlín. Selb intenta descobrir el que hi ha darrere d'un banc familiar que ha subsistit a depressions i a la reunificació: donacions anònimes, antigues morts sense resoldre, blanqueig de diner, màfia…

Aquest complicat entramat fa dubtar a l'investigador sobre el seu resultat final:

Hasta que comprendí que era yo quien tenía que decidir si quería considerar que el final era injusto e insatisfactorio, y sufrir por ello, o concluir que así, exacta y precisamente así, estaba bien.

Selb conclou el que és finalment just i el seu propi final com investigador, l'edat no perdona.

Apa, a estudiar francès.

Ahir vaig començar un curs intensiu de francès en una acadèmia. La meva intenció era fer-ho en un curs intermedi però el resultat en la prova de nivell va ser horrible.
Aquest curs és la meva primera activitat seriosa després de quedar-me en el punyeter atur i és un pas previ per al que tinc preparat aquest estiu.
De moment 4 hores diàries de classe de francès durant tot el mes de juliol.
El que més m'ha sorprès a l'hora de matricular-me és que per poc no em quedo sense curs a causa que molt poca gent li dóna per estudiar d’idioma dels nostres veïns, diuen que no està de moda i que la gent s'interessa per altres com l'italià i l'alemany, al que cal sumar la situació de crisis que tant li ha costat reconèixer a ZP.
Malgrat això, em sorprèn la falta d'inquietud general per ampliar coneixements. Sé que la gent no té temps, que hi ha poca pasta però tampoc hi ha ganes de coneixement. És evident que sempre hi ha gent disposada a aprendre una cosa o una altra, jo del que parlo és de la generalitat, estem en un país de gent sense inquietuds, és així i seguirà sent així.
En fi , jo estic content i em sento com un jovenet que va a l’escola.