dissabte, 31 de maig de 2008

70 aniversari del bombardeig de Granollers

El 31 de maig de fa ara 70 anys, a les 9:05 del matí, 5 avions Savoia-S 79 van bombardejar la ciutat de Granollers durant un escàs però llarguíssim minut. Aquests maleïts avions van llençar prop d’una seixantena de bombes la majoria de 100Kg.

Imatge des d'un dels avions italians en el moment del bombardeig. Com es pot veure el dia es força clar.

El bombardeig va destruir o malmetre 100 edificis de la ciutat i van causar un mínim de 224 morts la majoria dones que feien la cua del pa i nens que entraven a l’escola. També hi van haver 165 ferits greus.
Fins fa relativament poc es pensava que els autors del bombardeig va ser l’aviació alemanya fins que amb la obertura d’arxius es va certificar l’autoria italiana. De fet els italians eren els encarregats de bombardejar la reraguarda mentre que els alemanys bombardejaven les línies del front.
En principi l’objectiu no era el centre de la cuitat sinó una central elèctrica del afores i de moment no es saben les causes exactes o reals de l’error.

Estat en que va quedar la Porxada, aquí va haver el major numero de morts i ferits.

El carrer Major va ser el més castigats per les bombes, molts del seus edificis van quedar destruits.

Destrucció als carrers de Granollers.

divendres, 30 de maig de 2008

Punyetera enveja

Després de llegir les crítiques de la Valquiria només puc dir que: Collons com m’hagués agradat ser-hi allà, aquests espectacles són dels que un no es pot perdre.

Diuen que en Placido Domingo va estar exepcional.



dijous, 29 de maig de 2008

Una qüestió personal

Sembla mentida però fa ja 20 dies que em van informar que no havia de tornar a treballar en l'empresa, a partir d'aquell dia entrava en una situació de permís retribuït fins que se signés la resolució de l'ERE per l'administració competent.Durant aquests dies he estat intentant gaudir al màxim la meva nova situació i no deixo de veure molt sobtat la capacitat de gestió dels encarregats de dirigir l'empresa.Avui he rebut la nòmina religiosament el que significa que porto 20 dies sense currar però cobrant com si res, i això és el mateix per a les altres 99 persones que han sortit amb mi.Se suposa que ens han acomiadat per millorar el rendiment i reduir costos. L'intel·ligent que ha pensat això suposo que haurà fet números i tindrà en compte les 20 jornades (de moment) de 100 persones.Sincerament si es volen reduir costos jo sé a qui enviaria de cap al carrer.Una altra qüestió, pel que respecta a mi he descobert que la meva sortida correspon a una decisió del meu cap directe que ha al·legat motius personals per justificar la meva sortida, és a dir que ell i els seus responsables directes han primat els motius personals a d’interès de l'empresa. Jo, i sense presumir de res, passava per ser un bon treballador, però el subnormal del meu egs-cap no em podia ni veure (jo crec que estava boig pels meus ossos però no s'atrevia a dir-me res) i en lloc de canviar-me a un altre lloc es desfà de mi. Segons m’expliquen el meu lloc ho tenien reservat per a una altra persona que devia abaixar-se el sou per continuar en l'empresa, i amb dos collons va dir que ni parlar. Els meus caps clar donaven els fets com consumats i se'ls va deure posar un careto molt divertit al veure que les opcions se'ls hi anaven a fer punyetes. Ara el problema és trobar a algú que em substitueixi però aquest ja no és el meu problema, ja s’ho faran.Amb aquesta planificació tan responsable i amb criteris tan eficients segurament que seguiré cobrant fins el Nadal. Els actes de celebració continuaran mentre duri l'estupidesa empresarial a la qual em trobo sotmès.

Els meus caps han d'haver seguit el mateix manual d'economia i eficiencia empresarial que els personatges d'en Forges

dimarts, 27 de maig de 2008

Un diumenge al Palau de la Música

Diumenge vaig anar al Palau de la Música per sentir dins Els diumenges al Palau per sentir el següent repertori de música anglesa:
Edward Elgar: Introducció i allegro, op 47, per a orquestra de corda
Bejamin Britten: Lacrymae, op, 48
Ralph Vaughan Williams: Three Shakespeare Songs, per a cor mixt a capella
Flos Campi, suite per a viola solista, petita orquestra i cor.


La direcció corria a càrrec de Daniel Mestre.
El violista era Paul Cortese.
El cor, el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana.
I l’orquestra l’Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra.
Malgrat el repertori no era del meu gust vaig sortir molt satisfet per la immillorable interpretació de tots i per l’ambient que proporciona el bellíssim Palau de la Música.
Malgrat el dia plujós va ser tot rodó.


dilluns, 26 de maig de 2008

Actes de celebració 2

LA COVA FUMADA
Baluard 56, Barcelona


La Cova fumada és en la meva humil opinió el millor bar de tapes de la Barceloneta que és gairebé com dir de tot Barcelona. Aquest lloc té uns 70 anys d'antiguitat i segons compte el meu pare ja ho regentava l'avi dels actuals propietaris Magí i Josep Maria Solé. El local és d'allò més senzill, no hi ha hagut modificacions o restauracions significatives en aquests anys i conserva un ambient acollidor i familiar. No és un lloc espaiós, només unes poques taules estan a disposició de la clientela que si cal deuen compartir. Són taules típiques de bar sense comoditats ni parafernàlies.El que té de millor tot són la varietat i qualitat de les tapes, tot és cuina de mercat, el que està disponible aquest dia i molts són tot un clàssic com les bombes de patata amb carn en tres tipus de picant (invenció de l'àvia Pla, segons es compte), les sardines a la planxa, les gambes amb mongetes, els calamars, la capipota guisada o els cigrons amb botifarra negra.En la nostra visita donem compte d'unes quantes bombes mig mig i picant, una excel·lent capipota, i uns cigrons amb botifarra negra.

Una vista de la cuina i alguns dels clients, tot reduit com podeu veure.


Un aspecte de la barra des de la meva taula, res de luxes.


A l'esquerra les bombes típiques i a la dreta el biníssim capipota.

dijous, 22 de maig de 2008

Passejada pel barri de l’hòstia.

Aprofitant el temps que em propicien aquestes vacances no volgudes em dedico a passejar pel barri on va néixer el meu pare i el meu avi, el barri mariner de Barcelona allà on vivien pescadors i estibadors.
La Barceloneta és un barri ple de carrers ben ordenats, com un eixample en petit, però massa estrets i que durant molt temps, millor dit des de sempre, no ha estat considerat un bon barri. Però això ho diuen els que no són d’allà.
La Barceloneta és com una ciutat en petit, com un món en petit.

Entrant al barri pel passeig Joan de Borbó el carrer paradís dels restaurants.

Les façanes del mateix passeig . És l'única part del barri on es veuen les riuades de guiris.


Els carrerons estrets i poc il·luminats, però que fan barri.


Una de les millors llibreries de Barcelona: Negra i Criminal, al carrer de la Sal, tancada merda.




Can Ramonet, tota una institució al barri, una cantonada preciosa.

La Cova Fumada, les millors tapes de la Barceloneta, per un altre post.

El carrer Guiter, on va nèixer el meu pare ja fa un munt.

I el tio amb sort tenia un carrer que donava directe al mar, quin privilegi i ell ho sap.


El Passeig marítim de la Barceloneta, espai ideal malgrat ja no existeixen el xiringuitos.

El mar i la Vila Olímpica al fons, tot un luxe.

I la platja, després d'anys perduda ara a tota marxa. Feia un dia que convidava a banyar-se però no estàvem preparats.

dimarts, 20 de maig de 2008

Actes de celebració.



Com primer acte de celebració per la nova situació laboral destapem una ampolla de champagne francès al pur estil Salvador Dalí que davant de moments adversos es sentia més generós en quant a propines i a despeses luxoses.
S’ha d’aprendre dels grans mestres.


diumenge, 18 de maig de 2008

La Vanguardia baila así:

Avui diumenge, la Vanguardia ha dedicat una plana sencera al representant de l'estat espanyol pel Festival d'Eurovisió on expliquen gràficamant com es desenvolupa la dansa que acompanya la cançò (?).
No seré pas jo qui critiqui el fenòmen del chiki-chiki, però si faig una crítica al malbaratament de tota una plana en un diari de prestigi.
No diré més, això és el que sortia i això és el que tenim. (L'escaner no ha donat a més)

divendres, 16 de maig de 2008

Proporcionalitat

Durant aquests dies m’he anat assabentant de quins han estat els fumuts per l’ERE de la meva (ara ho puc dir) ex-empresa. I com he vingut dient els afectats han estat tots treballadors, cap jefe. El màxim de categoria que s’han desfet han estat encarregats.
Al departament on era jo, la proporció de caps respecte a treballadors era de 7 a 1 . Després de l’ERE ha quedat en 5 a 1. A la resta de les seccions ha estat igual o pitjor.
Les empreses parlen de reduir costos i augmentar la productivitat. D’aquesta manera el que han fet es baixar la producció i la productivitat, s’han desfet de salaris baixos amb les indemnitzacions pertinents (el gruix dels acomiadats portaven uns 30 anys a l’empresa) i ara es veuran obligats a contractar més personal perquè els molt burros s’han quedat amb quatre i el gat.
Prometo que per no avorrir ningú només parlaré de tot això mentre continuï en nòmina, un cop surti definitivament passant de la situació de treballador en vacances a aturat, no parlaré més d’això.



Una altre de Forges, molt semblant a la del dia 1.

diumenge, 11 de maig de 2008

Pregàries ateses.

Parafrasejant el títol de la novel·la de Truman Capote després del meu acomiadament s'ha produït allò que demanava. Ara puc realitzar somnis i omplir necessitats diverses.Només intentarem que no arribi a l'extrem de l'original sentència de Santa Teresa: es vessen més llàgrimes per pregàries ateses que per les no ateses.
He començat ha estudiar el que dec fer en els pròxims mesos i el que vaig a fer públic de moment és que en el present mes penso prendre'm les coses amb molta calma, descansar, arreglar la paperassa pertinent i gaudir d'aquestes vacances pagades fins que expiri el contracte.
Com suposo que ja sabeu no sóc l'únic acomiadat, amb mi se n'han anat altres 99 treballadors, entre els quals hi ha situacions de tota mena: uns pocs jubilats, uns pocs que han tingut l'opció d'escollir entre tocar el dos i quedar-se (membres del comitè que estaven en les llista negra i dones amb baixes maternals) i una majoria als quals no se'ns ha donat opció. Entre aquests també hi ha situacions de tota mena: joves, no tan joves (jo) i altres que es troben en una edat molt fotuda i tindran problemes per accedir a una jubilació digna, aquests últims són la majoria.
L'empresa diu que ha seguit criteris de productivitat. I jo dic: I una merda. Hi ha hagut el de sempre. Tu em caus malament, tu no em fas la pilota, tu un dia em vas dir tal, tu ets lletja. I això ho dic amb coneixement de causa, s'han quedat companys que no saben fer la O amb un canut i ha marxat gent molt competent.
A falta de dades oficials se n'han anat proporcionalment més treballadors que no caps i tècnics. Hi ha més comandaments que a la mili, ja els havia abans però han decidit que sobren els treballadors. La teoria del remer pura i dura, res d'acudits.
Analitzant tot plegat me he adonat que realment mai m’he sentit a gust en aquesta empresa i com em dieu en els comentaris del post anterior hi ha vida més enllà de la nostra empresa i es millor estar aturat que a una mala feina.

divendres, 9 de maig de 2008

...Per fi. Lliure?

Fa escassament vint minuts m’ha arribat una carta de la meva empresa on em diu que la relació laboral que teníem des de fa dotze anys ha conclòs. Les raons no les diuen (jo dic que no les tenen), però imagino que és el meu cap directe qui ho ha decidit. Mai m’ha aguantat,(jo a ell tampoc) i crec que això no hauria de ser motiu. Però ja se sap quan no fas la pilota ho tens magre. En fi, em fot que m’assenyalin amb el dit però com deia s’obren un munt de possibilitats que no tindria si continués allà.
Ara a pensar el que faré ens els propers dies i mesos, sense presses que tinc temps i no arribo tard a la feina.

dijous, 8 de maig de 2008

Pleased to meet you

Sympathy for the Devil. Rolling Stones.
Els més grans de la història del rock.

dijous, 1 de maig de 2008

Dia del treballador

Avui és el dia del treballador. Corren temps dificils i els empresaris no se'n recorden de que els que treuen la producció són els currants i sempre són aquests darrers qui paguen els plats trencats.

Salut companys pencaires.

i Gràcies senyor Forges