El formatge dels collons

Existeixen noticies que malgrat no tenir aparentment una importància excessiva esgarrifen una mica, no tant per la noticia en si mateixa sinó per les raons que fan que aquesta sorgeixi.
Ahir vaig sentir a la tele que la comissió europea es planteja prohibir la venda de mozzarella per haver trobat partides d’aquest formatge contaminades amb toxines. Fins aquí tot més o menys dins la normalitat. El problema ve quan expliquen quines poden ser les causes del problema . I aquestes estan relacionades amb la màfia napolitana, per cagar-se.
Doncs bé la implicació ve per dos costats diferents. El primer que ve de lluny està relacionat amb l’acumulació de brossa i deixalles als carrers de Nàpols i els seus voltants a causa de conflictes per concessions de deixalleries en les que la màfia té una influència molt gran. Ells volen la seva part del pastís i la volen per mètodes imagino intimidadors. Tot un problema vaja, on a les autoritats els hi manca això, autoritat perquè els que realment manen a la zona són el mafiosos.
I clar tanta merda al carrer fa que el formatge (i imagino moltes coses més també) acabi contaminat.
L’altre problema es troba a les explotacions de les búfales que produeixen la mozzarella. Existeixen unes, de legals, on no sembla que hi hagi problema, però existeixen unes altres controlades també per la màfia que o són clandestines y no tenen les instal·lacions adequades o simplement no passen els controls necessaris i clar a Europa detecten el tuf i amenacen amb la prohibició quan podien fer bé prohibint directament. Però en comptes d’això poc a poc van aixecant la prohibició, els hi farà gràcia això a les màfies.
El que sembla mentida és com la màfia pot controlar tot en grans extensions d’aquest país, realment lamentable i esgarrifós.
En fi, massa merda als carrers, tant la porqueria i residus de la gent com la màfia i tot allò de la sustenta.

Els collons de l'aigua

Té collons d’assumpte de l’aigua, la sequera més important dels darrers vint anys provoca una pluja de demagògia, oblits i pràctiques contranatura.
I en tot aquest enrenou estan jugant un paper important el homes i dones d’iniciativa. És si més no fantàstic veure als homes forts del Govern del partit ecosocialista discutint què és i què no és un transvasament. És al·lucinant veure com cauen en l’oblit les protestes i mobilitzacions en contra del transvasament de l’Ebre.
Em posen frenètic quan diuen que això del canvi d’aigües del Segre al Llobregat no és un transvasament, no sé com li volen dir . transfusió, infusió, recol·locació, traspàs a galledes, tot per no fer servir la paraula maleïda.
Senyors, si no plou no plou, que li farem. La solució ja sé que no passa per fer danses de la pluja (macos estaríem tots amb les plomes i fent l’indi), ni de pregar a Déu (buf) però els transvasos o com li vulguis dir no arreglen el problema definitivament així que més val deixar-ho estar.
No sóc cap expert però el tema de les desalinitzadores no sembla mala idea, encara que siguin molt cares crec que produeixen un excedent extraordinari (imagina, si la volen portar en vaixells des d’Andalusia que a la seva planta els hi sobra que et cagues). I el dia que plogui a mars aprofitem per fer un canal navegable que travessi Catalunya de punta a punta i muntem creuers de luxe.
La demagògia s’ha de fer amb imaginació o l’únic fa es donar pel cul.
Senyors d’Iniciativa no es juguin els pocs vots que tenen.

Ja fas bé Baltasar en demanar consens.

Somnis

La monotonia és un estat semi catatònic que patim la majoria dels essers humans quan la realitat que ens envolta es troba mig resolta en quant temes de supervivència. Jo pateixo aquesta situació degut a la posició d’immobilisme que ha pres la meva existència. No ploraré pas per això, de fet la meva rutina m’agrada i convisc amb ella sense especials patiments i tot gràcies a que allò que més m’importa ( la meva filla i la meva dona) em reporten especialment felicitat en un sentit absolut.
Però sempre hi ha un però i es tracta d’un fet, millor dir un somni de tota la vida que no ha quedat satisfet i que es complicat que es resolgui. Molts poden pensar que no és important i o que no val la pena i podria estar d’acord, però els somnis estan per a ser complerts. I darrerament aquest desig o somni a agafat proporcions més amplies arran d’aquest bloc que m’ha fet descobrir de primera mà a persones que es troben a la situació que tant desitjo. A més aquest somni es compartit amb la meva parella.
En fi, estic parlant de fer un tall o una garrotada a la vida i anar-me a viure una temporada a l’estranger. Sóc conscient que aquestes coses és millor fer-les quan ets jove i no estàs lligat per deures familiars, però això no em fa oblidar el meu desig.
Com ja vaig comentar es possible que s’obri una opció que dependrà de com es belluguin les coses a la feina.
Ja veurem...

Presa de posicions

Després d’un temps d’hermetisme pel que fa a les informacions, ja ha començat a ploure comunicats, reunions i més rumors com no podia ser menys.
L’últim dia abans de vacances es va convocar una reunió per part del comitè d’empresa per fer públic el que fins ara eren les reunions entre empresa i representants dels treballadors.
Doncs bé, el número total d’acomiadats no s’ha alterat i continuen sent al voltant de cent, els noms d’aquests han sortit dels caps directes de cada departament per que els criteris d’empresa es prenguin des de la base ( i on els criteris personalistes no es poden evitar).
Sembla ser que els acomiadaments no es produiran, malgrat es va dir que començarien abans de Setmana Santa, fins que no s’arribi a un acord pel que fa a les condicions de sortida dels afectats
De moment les negociacions comencen amb mínims per part de l’empresa, així són totes les negociacions.
També s’hauran de pactar altres situacions que afecten al personal relacionades amb el cavall de batalla que esgrimeix l’empresa: l’absentisme.

Reflexions post-electorals 2

El vot de la por a Catalunya
Els resultats electorals a Catalunya no són el que la majoria s’esperava i s’han donat una sèrie de situacions si més no curioses.
La primera cosa no esperada a estat la victòria aclaparadora del PSC, sense pal·liatius i incontestable. Els socialistes han igualat els resultats de les eleccions del 1982 quan el PSOE va guanyar per majoria absoluta.
La segona situació d’importància ha estat la davallada electoral d’ERC que ha obtingut uns resultats desastrosos.
Per a la resta de formacions els moviments no han estat tant bruscos, però segurament es podia esperar més de CiU i de IC.
Sembla a priori evident que el traspàs de vots principal ha anat d’Esquerra al PSC, però alhora aquesta afirmació és molt simplista. Jo crec que els moviments responen a situacions més complexes i diverses.
En principi podem dir i reconèixer que una bona part dels vots d’Esquerra han anat als socialistes, però estic d’acord amb les tesis d’alguns dirigents del partit independentista que diuen que bona part del seu electorat simplement no ha anat a votar.
De la mateixa manera estic convençut de que bona part del vot ha retronat a files convergents mentre que molts d’aquests últims han anat a PP i PSC.
Però el sentit clar del vot ha estat la por a la tornada del PP, aquí no es vol al PP ni en pintura, però aquest sistema d’evitar la seva arribada és una bajanada. I ho dic perquè se’l pot aturar igualment votant als partits petits com a les eleccions passades. Estic avorrit de sentir gent dient que ha votat al PSC per tal de que no tornin els peperos.
Ja no es pot dir que siguem un país immadur amb les conteses electorals, però si crec que som un país de mandrosos electorals.

Chantal Sebire

Chantal Sebire ha mort fa unes hores.
Descasi en pau

La visió aznariana

Aznar diu que la situació a l’Irak és menys difícil ara que amb Sadam. A aquest senyor li falta un bull i un cop més demostra com les coses es poden veure de manera molt diferent.
Ara no existeix un dictador genocida però tampoc existeix un govern capaç de posar ordre. Abans només hi havia un terrorisme d’estat, ara existeix terrorisme de tot tipus, tant el d’estat com el dels infinits grups que destrossen la població. Ara als kurds no se’ls carrega en Sadam però si ho fa Turquia.
Abans només estava Sadam donant pel cul, ara estan els terroristes, els mercenaris, els americans, els britànics, els aprofitats, els espoliadors, tots aportant el seu gra de sorra per fer l’Irak el país més insegur del món.
A veure si l’Aznar té un parell de collons i se’n va de passeig pels carrers de Bagdad sense seguretat i cridant que ell és l’alliberador de la seva pàtria.

L'optimisme de Sirera

El president del PP a Catalunya fa la seva pròpia valoració dels resultats i col·loca a la seva formació en un lloc privilegiat al dir que el se partit té "las bases para convertir al PPC en un partido de gobierno también en Cataluña".
No hi ha com ser optimista, però es clar davant dels resultats una minsa baixada de vots permet fer floritures amb la política ficció.
Es més que evident que al senyor Daniel Sirera ànims no li falten, però dubto que s’ho cregui ni ell. A no ser que els contactes amb CiU estiguin més desenvolupats del que ens pensem.

La llengua de la Marta

De la entrevista de la Ferrusola el comentari sobre el nom del president de la Generalitat té collons i millor faria d’estar calladeta, això demostra la seva intolerància i ja fa bé el seu home es desdir-li.
Però més lamentable i incendiari que aquest fastigós comentari va ser quan va parlar dels immigrants a la mateixa entrevista, el seu to despectiu, el seu xovinisme, el seu racisme feia el mateix fàstic.
Comentaris com que les administracions atenen i es preocupen abans del immigrants que no pas dels que no ho som, només ho havia sentit de boca de gent idiota que no té criteri propi que confon origen amb condició econòmica. Doncs aquesta dona diu que als immigrants els atenen abans al Servei Català de Salut perquè criden més. Quants cops haurà anat aquesta senyora a un ambulatori del ICS?
És molt possible que em quedi una mica sol al pensar que l’odi visceral en més o menys grau és de subnormals profunds i ho dic perquè estic fart de sentir comentaris d’aquest tipus i estic convençut de que són majoritaris.

Vivim a una societat malalta.

http://www.radioteletaxi.com/detalleCategoria.php?id=130

L'acionista principal. P. Markàris

Markáris és un dels meus autors favorits de novel·la negre i ja fa uns anys ens havia deixat penjat aquest bon home sense escriure res més del comissari Jaritos, Kostas Jaritos. Casualitats?
A l’accionista de la principal es barregen dos casos què en principi no tenen res a veure, primer un assassí en sèrie que va ajusticiant a treballadors relacionats amb el món publicitari i per un altre banda el segrest d’un transbordadors d’aquells que fan rutes entre les illes greges amb tan mala llet que a dins viatge la filla del comissari.
Però en aquest món totes les coses estan relacionades i els dos mals de cap d’en Jaritos també. En aquest llibre l’autor intenta dir que el terrorisme pot perdre les formes més diferents i venir dels llocs i autors més diversos.
Markáris té unes lectures fantàstiques per passejar-se per Atenes, els seus periples en cotxe per els seus congestionats carrers fan olor a fum i a benzina cremada que contrasten amb llocs fantàstics i tranquils.

Reflexions post-electorals

Ja ha passat la jornada electoral i tinc necessitat de fer una primera valoració dels resultats obtinguts.
El primer objectiu de que el PP no guanyés s’ha aconseguit, això per si sol ja està bé.
El PSOE no ha obtingut la majoria absoluta, també està força bé. No suporto les majories prepotents encara que s’aconsegueixin democràticament perquè després els que no es comporten democràticament són els que obtenen aquesta majoria.
Els meus no són decisius ni borratxos, això està molt malament. El control necessari (pel meu gust s’entén) que necessita el PSOE ha de venir de l’esquerres i totes (excepte el PSOE) s’han anat a fer punyetes.
Els decisius són CiU, aquest és un mal menor, no em fa gràcia, però algú els haurà de vigilar. Cada dia que passa suporto menys a la coalició aquesta, passen per ser moderats, però d’això res i no em refereixo al seu nacionalisme, en això són uns figaflors, sinó al seu neo-liberalisme que va en contra de tot progrés. Referències del senyor Duran dient que per ell no donaria el dret a les parelles homosexuals a adoptar, denota, quan menys, una hipocresia absoluta i una manca de sensibilitat cap a les llibertats (allò del que s’omplen la boca els liberals) que fa por. Darrerament he estat mirant blocs de joves que pertanyen a les JNC on expressen tesis lliberals molt bèsties i fins i tot diuen que el món que el senyor Rajoy desitja per a la seva niña fa pudor a socialisme, per flipar.
D’aquí a quatre anys crec que faríem bé en preparar-nos per a una tornada al govern del PP. Ara malgrat l’increment de vots del PSOE, els conservadors es troben molt a prop de guanyar, han pujat pràcticament a tot arreu, mentre que, queda clar, el PSOE ha guanyat gràcies als vots rebuts des de Catalunya.
I què ha passat a Catalunya? Bàsicament que som uns totxos i uns escagarrinats, ja en parlarem.

Fi crisi a Iberoamèrica

Be, estic content de que s’hagi superat la crisi (esperem-ho de veritat) entre l’Equador, Colòmbia i Veneçuela ahir a la XX Cumbre de Jefes de Estado y de Gobierno del Grupo de Río feta a la República Dominicana.
La ruptura va estar causada per l’ordre de Uribe per fer una incursió en territori equatorià per matar a un dirigent de les FARC.
Aquesta és sens dubte una bona noticia perquè la crispació entre tots tres va arribar a extrems perillosos amb enviament de tropes i armaments a la frontera.
Al guirigall es va afegir Nicaragua (Noriega també va rebre encaixades de mà) i com no els EEUU.

Al vídeo val la pena veure el careto Correa quan li dóna la mà el president colombià.
Ara són més entenedors els culebrons televisius d’aquells països

Queen. In the laps of the goods

Això és perquè m'agrada Queen i em dóna la gana de posar aquesta cançò, una que normalment no se sent. Aquesta es una versió en directe de l'any 1974 (els collons d'en Maura jo només en tenia 6) llavors no coneixia encara a Queen pero hi vaig posar remei.
Que aprofiti

Els collons de Bolonya

La conseqüència més immediata de la arribada del pla de Bolonya és la clara limitació que tenen els alumnes a l’accés a les especialitzacions de les universitats. Amb l’aparició del pla les llicenciatures actuals desapareixen i passen a convertir-se en graus, amb menys crèdits però. Les especialitzacions es faran mitjançant els màsters.
I quin és el problema de tot plegat?
Molt senzill. Fins ara estudiar una carrera resultava relativament assequible (?) i al enllestir els estudis les portes a una nova feina estaven obertes (???). Però amb la nova situació els preus s’encareixen enormement per la suma del preu del grau més el màster. Això si, sembla ser que les opcions per trobar feina un cop acabada una especialització seran fàcils (això esta per veure), però el que resulta evident es que accedir a una feina després de tan sols el grau serà una tasca inútil.
D’aquesta manera l’accés a les titulacions especialitzades quedaran limitades a aquells que se les puguin permetre econòmicament, qui tingui la necessitat de treballar durant la edat d’estudiant no podrà continuar la seva formació perquè senzillament no s’ho podrà permetre.

La Traviata. G. Verdi

Aprofitant que la meva filla era de “colònies” , la meva dona i jo vam anar l’Auditori de Granollers a veure la Traviata prèvia ració de ibèrics i secaiona a la Fonda Europa.
La funció va ser afegida davant l’èxit de venda d’entrades de la sessió per avui.
L’actuació en el seu conjunt va ser magnífica on va sobresortir el baríton Ismael Pons i la soprano Minerva Moliner va tenir una actuació més que lluïda. En quant al tenor (no recordo el nom perquè estava fora de programa) no em va agradar tant, hi havia moments en que l’orquestra (magnífica també) se’l menjava i no estava a l’alçada de la soprano, a més pel meu gust sobreactuava massa.
Pel que fa al cor Amics de l’Òpera de Sabadell dir que és tota una garantia la seva presència.
En resum, vam gaudir molt i vaig tornar a casa sense mal d’esquena gràcies a un iboprufé previ coneixedor de la incomoditat total dels seients de l’Auditori de Granollers.

Excursió

Avui la meva petita s’ha anat de colònies.

Puntualitzem: ha anat a passar la nit a una casa de colònies, una sola nit. Ara a qualsevol cosa l’anomenen colònies. Quan era jovenet i anava a l’esplai de Sant Pacià quan anàvem de colònies érem fora de casa mínim una setmana i quan sortíem el cap de setmana (dues nits) dèiem que anàvem d’excursió, simplement, com ha de ser.
Això de la meva filla és una miserable excursió.
El que passa és que la meva petita no arriba al sis anys i és el primer dia que passa fora de casa sense nosaltres que no sigui amb la família.
I estic fet caldo i no diguem quan arribi la nit. La trobo a faltar!!!!! I no fa ni quatre hores que la he deixada a l’autocar.
Però no siguem derrotistes. Com estem solets la dona i jo aprofitarem per anar a l’òpera aquesta nit i a sopar fora.
Això...veurem La Traviata