dijous, 31 de gener del 2008

Llibreadicció

D’uns anys cap aquí m’he tornat un llibreadicte sense remei. Aquesta malaltia és la millor que pot agafar l’ésser humà per que tot el que provoca són coses positives, l’única medicació que precisa és un nou llibre que rellevi al darrer. El millor que té és que les noves dosis no tenen per que suposar una despesa econòmica. Dues alternatives hi ha per això: la biblioteca i Internet.
Totes dues xarxes estan plenes de llibres aptes per a tot tipus de gust i preferència i a sobre gratis.
La meva preferència és la novel·la negre. La meva llista d’autors és llarga i és molt difícil esmentar un en particular, és feina molt feixuga per no dir impossible. Però no m’estaré de proporcionar una petita llista d’aquells autors que més m’agraden. Comencem:
Andrea Camilleri, Jean-Claude Izzo, Petros Márkaris, Ken Bruen, Collin Dexter, Yasmina Khadra, Donna Leon.
Dins d’aquesta llista deixo fora de manera conscient els clàssics i com ja vaig dir, sense valorar la qualitat, diré que el meu preferit és l’Andrea Camilleri.
Llegir és el millor antídot pels mals de cap que et proporcionen la rutina i les males passades de la vida, a part de ser un del millors entreteniments que es poden trobar.

dimecres, 30 de gener del 2008

Desil•lusió

No soc sindicalista, no crec en el sindicalisme d’avui en dia. No s’ha de lluitar per res? Ho tenim tot guanyat? Evidentment existeixen un munt de coses per les que lluitar i revelar-se, no hem aconseguit la plenitud en res i menys en el món laboral.
Apatia
Desil·lusió
Tinc la ferma creença que els sindicats estan venuts. Masses esmorzars entre representants sindicals i empresa, fa olor a podrit. Càrrecs aconseguit ves a saber com, privilegis estranys, molta pudor, puaj!
Els que no s’aprofiten, què no ho veuen?
M’he afiliat a CCOO , intentaré treure’n profit, però no m’aprofitaré de ningú.
Quins temps aquells on hi havia capses de resistència i els treballadors lluitaven amb convicció i ideals. Ara l’enemic no és només l’empresari sinó la mateixa societat que manipulada pel poder no toleren vagues reivindicatives de sectors estratègics com el transport. L’enveja s’ha establert a la societat: Per què alguns han de mantenir privilegis mentre jo no els tinc, es diuen. Mireu el que ha passat a França, un bon grup de funcionaris fan vaga per que no els hi treguin allò que tant els va costar d’aconseguir i la gent del carrer diuen que es fotin i es jubilin com la resta, això no és solidaritat i si molta enveja fastigosa.

dimarts, 29 de gener del 2008

El primer caso de Montalbano. Andrea Camilleri

El primer caso del comisario Montalbano està formada per tres relats curts que presenten tres casos en tres èpoques diferents del comissari Montalbano.
El primer relat es presenta de forma ridícula ja que van apareixent animals morts cada cop més grans. Montalbano es tem el pitjor: el proper, un home. Per resoldre el cas ha de recórrer a la Càbala i a personatges estranys.
El segon cas dóna nom al volum i ens presenta l’arribada de Montalbano a Vigata. Allà Montalbano, estrenant el seu nou càrrec de comissari no traeix la seva forma de ser on domina la justícia que marca el seu cor.
El tercer cas Montalbano s’enfronta a un segrest-expres i a la màfia, tant comuna a la seva illa.
Són una sèrie de relats magnífics, molt diferents, escrits en èpoques diferents per l’autor.
Camilleri és un cronista de la societat siciliana -a la que li costa moltíssim adaptar-se als temps moderns-, de la política rància i de la transformació d’un poble. Tot això està guisat amb unes dosis d’ironia i humor i una qualitat excepcional.
No diré que Camilleri sigui el millor autor de novel·la negre, però si dic amb total contundència que és el meu preferit, li guardo un especial carinyo.

dilluns, 28 de gener del 2008

Amenaces

L’empresa amenaça amb cent acomiadaments tot per unir-se al clima creat fa poc per fotre alguns treballadors i acollonir la resta. Els empresaris sempre estan amb la mateixa història: la culpa és dels mantes dels currants que treballen poc i es posen massa sovint malalts i a sobre cobren un colló de mico.
Tenen un morro que se’l trepitgen, com poden dir que el meu sou fa carregar els costos i per altre banda es gasten una pasta increïble en despeses lògiques com súper regals d’empresa per fer la pilota o cotxes pels jefes per ús tant empresari com particular...quin morro. El que mai es panteixen és el seus dels seus executius que curiosament si tenen paritat amb els sous europeus no com els nostres que s’assemblen més al de les potencies en vies de desenvolupament.
Les empreses grans es gasten el quartos en vols pel seus comercials en companyies d’alt cost i paguen sopars/dinars d’empresa no precisament al Mc Donald’s. Però clar són aquestes despeses les que fan gran una empresa i no els capullos dels treballadors que no tenen altra feina que picar el botó d’una màquina i deixar que aquesta funcioni.
Què no saben de l’existència de companyies com easyjet o Ryanair? i tant que sí , però clar això no vesteix. Doncs jo ho tinc claríssim es viatge més ample a easyjet que a Iberia.
Les probabilitats de caure en la retallada és de 1 a 4 , mai m’ha tocat la loteria però tinc raons per a pensar que és més fàcil la puntada al cul que no et caigui la grossa de Nadal.
El més graciós del tema es que estic tranquil, si em quedo tot continua igual, no existeix el problema i si me’n vaig doncs vist amb optimisme s’obren noves portes, noves possibilitats, canvis...S. ha fet un símil a l’hora d’esmorzar. S. és la inicial del seu nom no de Salido que és del que té fama, però en el fons només és de boca , es un marxista sexual: la raó de tot es troba en el sexe. S. no és un tipus d’acció, només utilitza la dialèctica sexo-marxista. Doncs bé, el símil...una peli (que evidentment no existeix només és fruit de la seva imaginació) on un paio (s’imagina ell de protagonista) es divorcia tancant-se una porta, la porta de sempre, però et gires i ...oh! ni més ni menys que cinc portes davant teu. No veus el que hi ha darrera. I ara explica els possibles resultats del canvi: tots el possibles dins una ment calenturienta -de qualsevol home en general- i un negre darrera la cinquena porta amb una verga descomunal. Escollir la porta és pur atzar, mai saps el que et pots trobar i no saps si t’agradarà o no. Fins i tot pots arribar a trobar el gust a la verga de la cinquena porta.

diumenge, 27 de gener del 2008

Filiació sense convicció

Avui m’he afiliat a CCOO, no és que sigui sindicalista, en el fons me la porta fluixa, ara això sí, tampoc estic a favor de l’empresari, per a mi ja se’n poden anar a la merda tots aquests fatxengues. El cas és que la meva dona que es afiliada ja fa un temps s’ha tret per la patilla el màster superior en Prevenció de Riscos Laborals i això és el que m’atreu.
Sóc llicenciat en Geografia i Història i es clar no treballo en el ram sinó a la indústria química, sóc carn d’indústria química per tradició familiar. La PRL si algun dia trec profit de la meva filiació i puc fer el curs, desitjo que m’obri noves portes que em desvinculin de la fastigosa tradició familiar o almenys em permeti treballar menys i guanyar més.
Si més no el que més desitjo es perdre de vista al meu jefe com sigui, tant se me’n fot com, ja es pot trencar les dues cames o bé li pot tocar la loteria i plegar de l’empresa (en aquest punt he de dir que si a algú li ha de tocar la loteria més m’estimo que sigui a mi). Massa temps de convivència mai poden ser bons, bé hi ha una excepció i tot s’ha de dir és una benedicció. Aquesta excepció és la meva dona. Deu anys amb ella i em sento de conya. No vull ser cursi ni calzonazos només constato una realitat, uns diran puaj! i altres quina enveja i fins i tot mentida, no és el meu problema jo estic de puta mare i punt.
La meva dona m’ha donat l’altra meva benedicció: la meva preciosa filla.