dilluns, 2 de novembre de 2009

Il pirata de Vincenzo Bellini a l'Auditori de Granollers

Ahir vaig fer una altre visita a l'Auditori de Granollers per gaudir d'aquesta òpera rescatada pels Amics de l'Òpera de Sabadell i que feia 38 anys que no es representava a Catalunya. Aquesta òpera de dos actes amb una història amorosa pel mig d'allò més sobat guada una interpretació que exigeix molt dels catants.

Aquest va ser el primer cop que la meva petita veu una òpera com deu mana i de fet es va comportar com una senyora malgrat els seus 7 anyets. He de dir que durany el primer acte - que tot s'ha de dir és menys emocionant que no pas el segon- la senyoreta en qüestió va estar més preocupada per la seva dent que es movia (la primera) que no pas pel que passava a l'escenari, encara que despés d'un refrigeri al descans va gaudir la interpretació com tots els que hi erem allí.

Al final va ser un deliri, bravos i aplaudiments a dojo.

Deixo aquí el repartiment:

Albert Casals (Gualtiero), Saioa Hernandez (Imogene), Ismael Pons (Ernesto), Marc Pujol (Goffredo) i Eugenia Montenegro (Adele).

La soprano va rebre una gran ovació i novament el bariton Ismael Pons va fer una actuació fantàstica.

divendres, 21 d’agost de 2009

Vols què et pinti el cotxe?

Al final hauré d'obrir una secció dedicada a les putades que es poden fer als mitjans de transport aliens i a la mala baba d'aguns per fotre el que no es seu. Aquest cop l'ojecte putejat l'he trobat a casa meva, més ben dit, al darrera de casa.
Deu ser que algun volia pintar el cotxe però al veure que no tenia prou pintura va decidir acabar la feina ràpid i sense recollir els estris.
Un altre quie s'haurà de fotre per culpa d'un incivic i descerebrat. Encara que no sabrem mai si es tracta d'una venjança ben merescuda...

dijous, 16 de juliol de 2009

Vistes

De momenet fotos poquetes, però puc ensenyar les vistes des de l'habitació de l'hotel on m'estic. És al pis 39 d'un hotel al costat de les Nacions Unides al carrer 44 entre la primera i la segona avingudes. Tot un luxe de panoràmica i això que falta la vista de l'altre finestra (l'ahabitació fa cantonada) del barri de Queens i l´illa de R0osevelt.


dilluns, 13 de juliol de 2009

NY City

Bé la cosa és que porto ja una setmaneta per aquesta ciutat i que dir sinó que, com corrsponen a unes vacances en familia, m'ho estic passant de conya marinera.
Aquesta ciutat és un prodigi, alguns només hi veuran edificis sense fi , asfalt a dojo i sentiran males olors. Totes tres coses són certes, de les dues primeres no puc dir que siguin coses dolentes -jo sóc amant de les ciutats i sense asfalt perdrien aquest concepte- i els gratacels són al·lucinants. Però la ciutat no és només això, és vida que supura per tots costats. Hi ha moviment, un ambient, perdó , centenars d'ambients diferents collonuts. Hi ha cultura pel carrer, espectacles cars i d'altres de gratis, hi ha grans restaurants (qui diu que aquí es dina malament?), preciosos parcs i places plenes d'activitat. També és el paradís de les compres gràcies a la gran varietat i a la posició privilegiada de l'euro.
I encara em queden cinc dies preciosos, la llàstima és que no puc penjar de moment fotos per què el portatil que tinc no m'acepta la targeta de la meva càmara i les úniques que puc col·locar (encara que de moment no) són les fotos que pugui fet amb la Nintendo de la meva filla.
En fi a gaudir que són quatre dies

divendres, 26 de juny de 2009

Adéu Michael

Aquest mes de juny, almenys en aquests dos darrers dies, s'ha encaparrat en endur-se mites de la meva juventut o infantesa. Aquest cop ha estat la super estrella i superestrellat Michael Jackson. No es que hagués estat un dels meus idols -m'agaradava més quan escoltava cançons dels Jackson Five- però com a tothom em va impactar aquell Thriller d'aquella nit de cap d'any.

dijous, 25 de juny de 2009

Ha mort un àngel


Era segurament uns dels meus primers sex symbols malgrat que era ben petit quan veia sense falta aquells capítols de Los ángeles de Charlie, en aquelles teles on no hi havia gaire opció d'escollir programes.
Recordo converses al cole respecte a lo bona que estava l'àngel rossa, i mai havien discusions al respecte, el gust era unànim, però no per això dolent.
Adéu Farrah.

divendres, 5 de juny de 2009

...now I'm there

Ja fa uns dies que sóc a casa, ja he finalitzat la meva segona experiència a l'estranger per apendre idiomes, i com la primera, només puc extreure coses positives.
N'he aprés molt, he conegut un munt de gent d'arreu, he conegut una ciutat i un país nous per a mi. I finalment m'he retrobat amb la meva familia que ja els trobava a faltar.
I ara a preparar la que serà la meva segona visita a la ciutat de Nova York.
I el títol del post és només una excusa per penjar un altre video dels Queen, si quan vaig arribar a Dublín vaig titular el post amb: now I'm here (títol d'una de les seves cançons) aquest és el que continua la lletra de la cançò.
Si recordeu la única foto d'aquell post, allí apareixia la façana d'un pub que a la llarga va ser on vaig veure la final de la Champions.



Quina forma la de Freddy al públic.

dijous, 28 de maig de 2009

Nit màgica a Dublin

Impressionat!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Quina nit, mare meva. Quin goig, això és gaudir de bon futbol i d'aquest gran Barça. Jo no sé si això ha estat profètic, però...quin partit....
Alguns dels meus companys deien:
-Quina putada no ser-hi a Barcelona.
Però jo ho tenia clar, els nosttre lloc era aquí.
I quin ambient hem fet en aquest pub de Dublin.... impressionant. Uns irlandesos seguidors del Manchester deien als seus amics per trobar-se al pub:
-We are here, in the O'Neills, in the Barça supporters zone, in the smokers area.
Prop de 30 seguidors culers, entre catalans (la majoria), irlandesos, francesos, italians, austriacs, japonesos i suïssos feiem una pinya impresssionant.
I així ha anat el resultat.
We are de Champions!!!!
Força Barça!!!!!!




I ara les dues cançons que millor poden simbolitzar aquesta nit, i ambdues al mateix paquet, perquè són del mateix grup...del millor...




Salut

dimecres, 27 de maig de 2009

The burnt motorbike

Realment a de fotre llevar-te al matí per anar al treball o l'escola i trobar-te el teu mitjà de locomoció més estimat d'aquesta manera.
No sé si serà el cas però el fet de passejar-te i trobar-te això és el primer que se'em passa pel cap.
No és el primer cop que el transport privat m'inspira un post i es que quan trobo coses d'aquestes em sento un tant solidari.
Aquesta desgraciada moto no es troba al mig de Paris, només es troba al cor del barri catòlic de Belfast i no sé quina es la raó que l'haurà portat a aquest estat i millor faig en no esbrinar-ho.

diumenge, 24 de maig de 2009

Portes de Dublin

Una de les coses que caracteritza la ciutat de Dublin i que decoren les típiques postals, són les portes de Dubin.
Les típiques cases georgianes del segle XVIII tenen totes la mateixa aparença i es diu que l'únic tret diferencial permés en l'estricte estil arquitectònic era el de pintar les portes de colors al gust del propietari.
Disculpeu el desgabell de fotos però quan ho edites no és el mateix que a la presentació final.

























































dijous, 21 de maig de 2009

St. Stephens Green Park

Una de les coses que trobo a faltar a casa nostre són els parcs, vull dir els parcs de debó. Després de voltar una mica per aquest món me he adonat que el que tenim nosaltres no són veritables parcs, són en tot cas espais, la majoria durs, on hi ha alguna planteta o algun arbre.
Arreu he vist el que són veritables parcs, llocs de lleure per les grans ciutats, un espai per gaudir, per respirar pau i tranquilitat, per jugar, fer esport, pendre el sol... I són verds, no grisos o terrosos, verds de debó.
Cada dia per arribar a escola d'anglès haig de trevessar aquest magnific parc situat al centre de Dublin culminant magníficament la meva passejada. I encara que que em quedés una mica lluny ja faria l'esforç d'apropar-me.












Tots els parcs tenen la seva història, la d'aquest no me la sé ben bé però a l'arc que li dóna entrada encara es poden veure els efectes de les bales que es van incrustar el 1916 amb l'Easter Rising que va obrir les portes de la independència d'Irlanda.


diumenge, 17 de maig de 2009

Glendalough

Glendalough o Gleann Dá Loch és el nom que reb el conjunt monàstic fundat al segle VI per sant Kevin en aquesta vall entre dos llacs. Aquest conjunt pasa per ser dels més importants de l'ílla i probablement dels millors conservats (hem de tener en compte que les construccions van del segle VII al XII) encara que van ser parcialment restaurats a finals del XIX.
Aquest lloc va patir constantment atacs dels vikings, però els encarregats de destroçar-ho van ser els anglesos al 1398.
Aquest lloc d'obligatòria vistita en troba en un paratge fantàstic prop de les muntanyes de Wicklow.
L'entrada a aquets lloc de repós es fa per la Gateway amb aquets perciós doble arc que probablement tenia teulat de fusta i marcava els límits del lloc sagrat.


Just acabant d'entrar es pot veure el que queda de l'antiga l'antiga catedratl què va tenir diverses fases de construcció.









Un altre dels edificis destacats és aquesta torre circular de 30 m. d'alçada que servia com protecció i defensa davant els atacs vikings. la seva porta d'entrada es troba a més de tres metres del nivell del terra i el seu accés es feia per escales manuals que després eren recollides.
Pràcticamnet tot el terrenys es fa servir coom a cementiri i es poden trobar creus per tot arreu.


Però les creus a l'època no es feien servir només pels enterraments, majoritàriament es feien servir per marcar els terrenys com a llocs cristians. Aquí una les les creus millors conservades.

Aquetsa d'abaix és la St. Kevin Church o Kevin's Kitchen, dita així per què a la gent del lloc la torre de l'esglèsia els hi semblava una xemeneia.

Com ja he dit, tot l'entorn és preciós, és un paratges natural digne d'enveja ens podem trobar rierols com aquets:

Boscos d'un vert impressionant com aquest:
O llacs (he dit que hi havia dos) que ofereixen unes vistes idil·liques com aquest, l'Upper Lake, el més gran dels dos:

dijous, 14 de maig de 2009

Cliffs of Moher

Al sud de Galway, seguint la costa, es troben els famosos penya-segats de Moher una impresionat estructura natural que arriba a 200 metres de desnivell en linia recta, tot un espectacle no apte pels que pateixen vertigen. Però no patiu, el recorregut és molt segur si es fa en un dia tranquil sense pluja ni vent com el que vaig tenir el luxe de gaudir. Però també existeix la possibilitat de continuar el recorregut pel camí privat i mig barrat on la seguretat no està garantida però on les vistes són molt més espectaculars.












dimecres, 13 de maig de 2009

Guiness storehouse

Una de les coses que es poden fer quan vas a Dublin, és vistitar el museu que te la cervessa més prestigiosa del país. En realitat no és una visita que pagui la pena ja que no és una meravella que diguem, però crec que és de peregrinatge obligatori pels amants de la cervessa entre els que m'incloc.
El que més em va atraure de la visita és l'exterior de l'edifici que et transporta al passat i el que trobes més a faltar és una visita per la fàbrica de debó, tot i que suportar l'olor d'una cervessera no està a l'abast de tothom.
Ah , que no se m'oblidi, inclosa al preu et pots beure una pinta a dalt de l'edifici mentre gaudeixes de les vistes de la ciutat.







Us ve de gust.....


Salut



MMMMMMMMMMMMM boníssima.





dilluns, 11 de maig de 2009

Balanç

Avui fa un any i dos dies que vaig rebre la carta que anunciava el meu acomiadament. Aquell dia vaig rebre al carter amb un ai al cor que hem va durar alguns minuts i després algunes hores més d'angunia -no és per a menys després de 12 anys donant el callo- però va acabar aquí la cosa.
A partir d'aquell dia, la meva vida va canviar en sentit positiu. El fet de no treballar i no anar a les ordres d'un rellotge i del subnormal del meu ex-jefe obre un gran camp de possibilitats que si un es capaç d'aprofitar és el millor que et pot passar.
Respecte a tot aquest any no diré que ha estat un dels meus millors anys per què han passat al meu voltant coses dolentes i dures que impedeixen qualificar aquest any d'aquesta manera.
Però si que puc dir que l'he tret un molt bon profit. Passo a enumerar:
1-al mes següent de l'esdeveniment van anar, com ja tenia previst, al viatge per celebrar el meu 10è anniversari de casament a l'Alguer.
2-vaig anar de vacances a Estocolm.
3-vaig passar-me prop d'un mes i mig a Paris per apendre francès.
4-m'he tret el CAP que espero em permeti canviar de sector.
5-he ajudat a crear una mitjana empresa cosa que a mi m'ha permés no estar tots els mesos d'aquest any en situació d'atur i ajudar a un familiar amb problemes. Qui diria que un currant com jo es dedicaria a reflotar empreses...en fi.
6-m'he tret el nivell C de català què per una estupida llei no el tinc per dos ridiculs anys, es que no es pot ser tant gran collons.
7-m'he tret un parell de cursos virtualment de dret laboral i de Moodle avaçat.
8-he acabat el primer cicle de dret per la UOC (només em quedaven dues assignatures, no és cap mèrit)
9-he fet i estic fent un curs de francès a l'AF de la meva ciutat.
10-el mateix per un curs d'anglès a l'EOI.
11-el curs d'anglès que m'ha permés aquest viatge.
12-aquest viatge.
Crec que no m'oblido de res i contant. Mira que coses, hi han 12 punts, un per any.
Per que després diguin que els aturats no som productius.
Volia fer coincidir aquest post amb el dia exacte de l'anniversari, però hi era a Galway passat el cap de setmana.

divendres, 8 de maig de 2009

Sóc aquí per...

...què vaig encetar un curs d'anglès muntat per a la gent que ha perdut la feina a causa d'aquesta punyetera crisi, com ara jo, que incloia una estada a Irlanda amb un curs d'anglès finançat amb una beca de la Generalitat i els fons europeu per aquests assumptes.
Quan ho vaig veure no m'ho creia, així que vaig anar a preguntar i efectivament no era cap bulo. Un cop acabat el meu curs a la meva ciutat d'adopció vaig encetar aquest viatge què té una durada d'un més.
La veritat és que trobo un gra massa que els fons públics subvencionin activitats d'aquest nivell, entenc que han d'oferir possibilitats i donar ajuts, però al meu parer això són massa quartos. Però, com és evident, no penso renunciar i també tinc intenció d'aprofitar-ho i no malbaratar ni un sol duro.
En fi, aquesta és la raó que m'ha portat a aquesta meravellosa illa. Doneu-vos tots per informats i assenbentats que determinats xollos existeixen.

dimecres, 6 de maig de 2009

1-1

Una altre nit màgica. Serà Dublin profètica? De moment 2 de 4.
Sorry, és l'eufòria del moment, però és que avui hem fet d'un petit carrer de Dubin una versió reduïda de Canaletes.
Si el dia del Madrid van ser dues Guiness, avui han estat tres.
Post breu que fa fresca i plou.

dimarts, 5 de maig de 2009

Murals

Com vaig comentar al post anterior una de les coses que no es poden escapar quan visites aquesta ciutat es fer una passejada (quan dic passejada parlo de les grans) pels barris catòlics i protestants.
Aquesta visita la vaig gràcies al blog d'en Javi, vaig veure les fotos que va penjar i em van venir les innevitables ganes de fer el mateix -semblant- recorregut. En ells es pot veure d'una manera molt visual les posicions que prenen els dos bandols per medi dels murals que estan pintats a les parets. En ells es transmeten les grans diferencies i els odis que senten totes dues posicions. No tots els murals exalten la violencia o prenen partit belicós, també estan els que parlen de pau o simplement recorden les víctimes. Es més que clar que viure allí i veure cada matí aquests murals, no permeten passar pàgina al conflicte, encara que no tinc clar que sigui una cosa de la que es tingui que passar pàgina. Construir un món conjunt és molt complicat, però esborrar el passat d'una passada és impossible.
Pel que fa a mi, no em posiciono premeditadament per un bàndol o un altre, el meu posicionament ve per natura, sempre he estat al costat dels perdedors i dels que pateixen injusticies, però en aquests conflictes llargs i sagnants sempre existiran injusticies i barbaritats per tots dos bàndols i al final, per uns o per altres, tots acaben perdent les seves raons.
Com ja vaig dir, per tots dos costats la gent et saludava al passar i en el costat catòlic fins i tot una dona ens deia on eren les pintures.
També vam entrar a fer una cervessa en un pub del costat protestant, la entrada va ser com una mica tensa - no sé ja si per part nostre o d'ells- però al final vam acabar parlant de futbol amb els parroquians.
Bé, aquí a sota teniu una petita mostra del que vam veure, hi han molts més i tinc més fotos, però com a mostra no està malament.
No cal que expliqui quina es de quin bàndol.