Una de les coses que trobo a faltar a casa nostre són els parcs, vull dir els parcs de debó. Després de voltar una mica per aquest món me he adonat que el que tenim nosaltres no són veritables parcs, són en tot cas espais, la majoria durs, on hi ha alguna planteta o algun arbre.
Arreu he vist el que són veritables parcs, llocs de lleure per les grans ciutats, un espai per gaudir, per respirar pau i tranquilitat, per jugar, fer esport, pendre el sol... I són verds, no grisos o terrosos, verds de debó.
Cada dia per arribar a escola d'anglès haig de trevessar aquest magnific parc situat al centre de Dublin culminant magníficament la meva passejada. I encara que que em quedés una mica lluny ja faria l'esforç d'apropar-me.
Tots els parcs tenen la seva història, la d'aquest no me la sé ben bé però a l'arc que li dóna entrada encara es poden veure els efectes de les bales que es van incrustar el 1916 amb l'Easter Rising que va obrir les portes de la independència d'Irlanda.
Tots els parcs tenen la seva història, la d'aquest no me la sé ben bé però a l'arc que li dóna entrada encara es poden veure els efectes de les bales que es van incrustar el 1916 amb l'Easter Rising que va obrir les portes de la independència d'Irlanda.
2 comentaris:
Ostres, jo amb lo dels parcs hi estic totalment d'acord, sobretot a Barcelona, però també a Sabadell i a Cerdanyola (on he viscut), i potser Sant Cugat es salva i per això sembla tant agradable per viure-hi (no he viscut enlloc més de Catalunya).
Lo de fer parcs encara es pot sol.lucionar, lo de que tinguin història és més complicat quan ja te'ls has carregat.
Per cert, molt maco el publireportage d'Irlanda, qualsevol dia d'aquest tocarà agafar l'avió.
Jo la sort que tinc és que al costat de casa tinc un petit parc semblant als que m'agraden, però això, es petit però tot un plaer travessar-lo
Publica un comentari a l'entrada