-Un cop d’estat fills, vaig a buscar a la vostre mare a la feina que després tenia una reunió amb el sindicat i avui no és el millor dia. I la vostra germana a ballet, a veure com ens ho arreglem.
I PUM, porta tancada de cop i el meu pare que desapareix i jo i el meu germà amb ell. Nosaltres a recuperar ma germana i ell sa dona.
Arribats tots a casa –el meu pare sembla que creia que a Barcelona hi haurien tancs com a València- a enganxar-nos davant la tele a veure el què.
Quina vergonya de record, encara ara quan veig el careto d’en Tejero em moro de la vergonya de viure on vivim.
Mireu el pavo , mireu
puaj
2 comentaris:
Si bé comprenc que donada la situació econòmica no és el moment més indicat per sentir-se orgullós del país, tampoc treuria conclussions per l'aspecte d'un paio fa 28 anys que de totes maneres es pensaba que encara vivia al 1940.
Saps què és curiós? Per algún mecanisme, qui sap si d'autoprotecció, jo no recordo absolutament res d'aquell dia (tenia 13 anys). Les úniques imatges que he retingut són les que he vist centenars de vegades per televisió; però del dia en concret, res de res.
I no em sap greu, francament! :-)
Publica un comentari a l'entrada