Un mort a l'aparador. K.O.Dahl

Compaginant el munt d’activitats que faig gràcies a que no tinc cap feina que acapari la major part del meu temps, he llegit el que puc considerar un molt bon llibre, novel·la negra, és clar, que per això és el meu gènere preferit.
El seu autor és K.O. Dahl un noruec, no confondre amb D. Dahl, que ens porta un bon plantejament d’un cas des de terres molt i molt fredes.
El plantejament de la novel·la és força bó, al començament ens descriu els darrers moments de la víctima on apareixen un munt de personatges candidats a convertir-se en sospitosos del crim que està per arribar. Però la tasca d’esbrinar tot plegat serà del comissari Gunnarstranda escortat pel seu ajudant Frølich. Aquests són dos tipus, que a banda de resoldre cassos criminals, han de resoldre també la seva vida sentimental que malgrat els anys no van que diguem massa be.
El llibre també serveix com una mena de guia de viatges per visitar Oslo encara que a mi se’m treuen les ganes de visitar aquesta capital, al menys durant l’hivern. Veure com el polis passen fred amb temperatures d’entre -20 i -30ºC s’ho fa pensar a qualsevol.

Obama, In you we trust

Mai un candidat a la presidència dels EUA ha comptat amb tants recolzaments no ja dins el seu país sinó a la resta del món. Molta gent, ja de manera oberta o més interiorment, ha desitjat que el sr. Obama ocupi el seient de la Casa Blanca. Per fi ha arribat i d’una forma aclaparadora que sincerament jo no esperava, més aviat pensava que arribaria el cas contrari, és a dir una inesperada victòria del candidat republicà. I ara té la responsabilitat de no decebre ningú, ni als de casa seva ni als de fora. Jo per aquestes coses sempre he estat una mica pessimista, se’m passen moltes raons pel cap per pensar així, però aquest cop intentaré no pensar malament –no sé quant em durarà- i és que no vull aixafar-me l’alegria que tinc a sobre i que segur que comparteixo amb molts d’altres. Obama... you can.

Les meves felicitacions al 44è president del EUA

Madamma Butterfly de G. Puccini a L'Auditòri de Granollers

Diumenge era un dia perfecte per fer coses interessants, gràcies a que la pluja va dir que ja hi havia prou a partir de la tarda. I què més interessant que gaudir d’un espectacle operístic com Madama Butterfly de Giacomo Puccini.
L’esdeveniment va ser al Teatre Auditori de Granollers, recinte que acull el cicle Òpera a Catalunya que permet apropar aquest espectacle meravellós a comarques.
El repartiment va quedar així:
Cio-Cio-San/Madama Butterfly: Miki MoriBenjamin

Franklin Pinkerton: Javier Agulló

Sharpless: Marc Canturri

Suzuki : Yayoi Toriki

Goro: Marc Sala

Il Principe Yamadori : Pablo Oliva

Lo Zio Bonzo: Vasco Fracanzani

Kate Pinkerton: Laura Vila
Director d’orquestra Elio Orciuolo

Director del cor Daniel Martínez

Director d’escena Carles Ortiz

Cor Amics de l’Òpera de Sabadell

Orquestra Simfònica del Vallès

Jo personalment em vaig quedar encantat amb l’actuació de Miki Mori que té unes dots interpretatives fascinants i molta, molta sensibilitat, a mi a punt de sortir-me les llàgrimes davant tanta tragèdia. També em va agradar força l’altra japonesa Yayoki Toriki que va fer un duets fantàstics amb la protagonista. Altre que va sobresortir al meu parer va ser Marc Cantorri interpretant al cònsol Sharpless.

Com m'agradaria repetir experiències com aquesta més sovint.

Els EU i la cinquena internacional

Aquests dies apareixen en la presa notícies almenys sorprenents, com la que publica el diari Públic sobre això de les intencions de Bush de nacionalitzar part de la banca, però no per fer feliços a aquells que reclamaven tal actitud pel bé del comunisme, sinó com estratègia capitalista d'utilització de l'estat per a la correcció dels desvaris econòmic d'aquells.

Molt maca la teoria de la no intromissió de l'estat en temes econòmics que es regeixen per les lleis superiors del capitalisme. Però quan cal recórrer a ell –no per salvar-lo el cul als banquers i especuladors sinó restablir el benestar de la humanitat- ho fan sense cap pudor ni fàstics. Però ai! quan l'estat proposa mesures socials d'ajudes a desafavorits de tota mena que abunden a dojo. Les bilis que surt de les boques dels capitalistes més salvatges produeix urticària. Llegir coses del tipus de qui és l'estat per utilitzar part del meu diners per fomentar ganduls no són cosa estranya entre el món de neoliberals.

Al president Chavez li van haver petar les orelles quan va fer una proposta similar, sense utilitzar els eufemismes del govern Bush – que els va aprendre, dic jo, de quan el debat dels trasvasaments durant la sequera a Catalunya- per part dels seus detractors i tot el món liberal. I diran: doncs l'objectiu no és el mateix, i cert és l'objectiu no és el mateix o almenys el sentit ètic però si el mètode.

La cosa va que la compra única dels títols corruptes no és suficient, ara cal comprar les accions dels bancs corruptes. Evidentment la notícia es planteja com alguna cosa temporal i no s'utilitza, que fa pupa, la paraula nacionalització.

A mal temps bona cara.

Fa molt de temps que tinc ganes de parlar d'aquesta crisi que ens té tan neguitosos, però no sóc cap expert i no sabria molt bé com fer-ho. A més ja existeixen un munt de blocs que ja tracten el tem i seria com repetir-se massa. Però com el tema em preocupa i m'interessa força no puc evitar que finalment el tema de la crisi aparegui al meu bloc.
I quina és la millor manera de parlar d'un tema quan no saps molt bé com fer-ho? doncs deixant que d'altres ho facin per tu.
Us poso un video clarificador de la crisi. No és nou, ja té un any, però llavors ja hi havia molta gent que ja veia el que ens venia a sobre. I la millor forma d'explicar les coses és en clau d'humor.
Que vagi de gust.

Alliance Française de Paris

A petició d'en Mikel, penjo unes fotos del grupet de companys dels cursos de francès a l'AF de Paris, on podreu apreciar la diversitat del conjunt.

Uns companys fantàstics.

El grup F401

I l'F505

Bombardeig de Granollers 31/05/1938

Coincidint amb el 70è aniversari del bombardeig sobre Granollers per avions italians, vaig fer un post per donar a conèixer la barbàrie que va patir la ciutat on ara resideixo. Fins el moment només havia vist fotografies, doncs bé casualment he trobat unes imatges d'aquell dia, no puc dir si són realment el que pretenen ser, però no m'he pogut estar de penjar-les.
Aquí les teniu:

Paris Rebelde. I, Ramonet; R. Chao

Durant els darrers dies a Paris he anat acompanyat d’un llibre que ha resultat força interessant i que m’ha ajudat una mica a conèixer millor aquesta ciutat meravellosa. Es tracta d’un llibre que travessa la història de la ciutat en petits capítols de la mà dels seus personatges autòctons o de pas més rebels i contestataris, de idealistes i inconformistes, de lluitadors i revolucionaris, d’artistes i miserables.

El llibre està estructurat en itineraris que recorren els barris de Paris i els seus carrers on van viure o ocórrer les persones i esdeveniments més revolucionaris de la ciutat i en moltes ocasions de tota la humanitat.
Els autors són Ignacio Ramonet director de Le Monde Diplomatique i Ramon Chao, escriptor i a mode de referència pare del cantant Manu Chao.
De fet es tracta d’una altra manera de conèixer i descobrir una ciutat.
Potser he trobat alguna cosa a faltar com els esdeveniments més recents de les banlieues o la repressió de treballadors tant francesos autòctons com els que eren immigrats o fills d’immigrants cap a la segona meitat del segle passat.

A day at the races

Avui us parlaré de una de les darreres activitats que vaig fer a la capital francesa. Es tracta d’una cosa que no havia fet mai i que no tenia previst.
Primer us diré que es tracta d’un dels costums típics dels francesos o al menys d’una gran part d’ells. Parlo, com posa en evidencia el títol del post, de les curses de cavalls.
El títol està extret d’una de les pel·lícules dels germans Marx, però això és una veritat a mitges, el fet és que el que m’ha inspirat a mi és el títol d’uns dels LP’s del Queen (que evidentment ve d’on ve).
Al que anava, molts francesos gaudeixen de les curses de cavalls i de les apostes que originen. A l’estat francès es pot trobar les PMU o apostes de cavalls per tot arreu, als pobles hi ha bars que el seu negoci es basa en aquestes apostes.
Com experiència no està malament, és maco veure a aquests preciosos animals i ben curiós veure als assistents estudiant com possessos les llistes i estadístiques de cavalls i genets.
I com imagino que el tema no us interessa a priori molt que diguem, us poso unes fotos de les curses.
I pel que fa a la inspiració, us poso un vídeo dels Queen, d’una cançó del disc que dóna títol al post i que va ser la que va obrir el concert fet a Barcelona l’1 d’agost de l’any 1986. Memorable.
Amen-hi.

A la recta final....


Un detall de genet, cavall i el carro que no sé com es diu.

I aquí:

Tie you mother down

Ja sóc aquí

Com va dir el molt honorable, ja he tornat a casa, de fet és el meu segon dia aquí. És un plaer tornar a casa i estar amb la família, ja els trobava molt a faltar.
L’experiència ha estat magnífica i molt profitosa, he gaudit d’allò més i ha estat interesantíssim conèixer persones d’arreu.
Aquesta petita entrada la faig per agrair molt sincerament a tots aquells que m’haveu recolzat amb les vostres paraules d’ànim quan més ho necessitava.
Una abraçada a tots.

Avui Paris

Aquesta tarda Paris està preciosa, llueix el sol i fa una temperatura magnífica, fa goig passejar pel centre. No molesta ni el soroll dels cotxes.

Ara faig una aturada per fer-me una cervesseta i gaudir de l'entorn. I perque estic estic així, doncs perque és possible que demà hagi de tonar a casa i veig a prop la fi de l'experiència, però ho veig possitivament, ja tinc ganes de veure els meus i poder abraçar les meves dones.

Però de debó que avui fa un dia de conya, veieu les fotos sino. Són de fa pocs minutets, estan encara calentes.

Babel 2

Bé, canvi de curs, amb nou profe, nous companys i tecnologia nova. Sobre això dir que de vegades no hi ha pitjor retard que un nou avanç tecnològic. M'explico, a la nova aula disposem d'un ordinador conectat a una gran pantalla tàctil amb altaveus incorporats.

Problema: Que l'espabilat del profe no té l'aparell per la mà i per escriure una frase es pot passar uns tres minuts entre que encerta a escriure i contempla la seva obra. I a sobre el tio deisfruta com un nen amb un caramel amb les possibilitats que ofereix l'aparell dels collons.
En fi, el que volia dir és que ha hagut canvi de companys, només quatre continuem: la mexicana, l'hongaresa, la veneçolana i jo mateix. A nosaltres s'ha sumat més diversitat: una brasilera, dues japoneses, una xinesa, una coreana, una costaricense, un rus i un gegant del Kazakhstan i és que hi ha països que realment existeixen.

Le vélo rose

Ja és força fotut tenir una bicicleta de color rosa per que després, a sobre, te la trobis d'aquesta manera quan surts de fer la compra.

S'haurà de fotre el perjudicat.

La bicicleta discreta es troba fora del Forum des Halles i és que no existeix lloc segur.

Gendarme destenyit

Qui és el gendarme que no fa servir Mikolor?

Ja em arribat a fi de mes, 14 dies i cap a casa, jo sense molt de sol també m'estic destenyint.

A Babel es parla francès

A Aquestes alçades ja he fet dues semanes de curset intensiu de francès a l'Aliance Française de Paris. De moment no estic del tot satisfet, el ritme i l'excès de gramàtica no m'acaven de fer el pes. I per excesos, el número d'alumnes per curs.

Al llarg d'questa setmana han anat entrant i sortit alumnes, però puc dir que la mitja d'alumnes a la meva classe ha estat d'uns tretze, cosa que impedeix que nosaltres en expressem en francès.

Però tot té el seu costat positiu i és que he gaudit d'una diversitat de gent i de paisos fantàstica.

Per que us feu una idea, per aquí han passat: dos americans, una canadenca, dos italians, una rusa, una polaca, una maxicana, una veneçolana, un zambià, una alemanya, un australià, un brasilé, una japonesa, una hongaresa, una madrilenya i jo.

Espero que a les dues setmenes que em queden es noti el final de les vacances i la rentrée.