23-F On era jo?

Avui fa 28 anys estava jo a casa tan tranquil, jugant amb el meu germà a casa després de tornar del cole quan de sobte trobo la cara del meu pare desencaixada i atabalat com ho ha estat sempre.
-Un cop d’estat fills, vaig a buscar a la vostre mare a la feina que després tenia una reunió amb el sindicat i avui no és el millor dia. I la vostra germana a ballet, a veure com ens ho arreglem.
I PUM, porta tancada de cop i el meu pare que desapareix i jo i el meu germà amb ell. Nosaltres a recuperar ma germana i ell sa dona.
Arribats tots a casa –el meu pare sembla que creia que a Barcelona hi haurien tancs com a València- a enganxar-nos davant la tele a veure el què.
Quina vergonya de record, encara ara quan veig el careto d’en Tejero em moro de la vergonya de viure on vivim.

Mireu el pavo , mireu

puaj

Pimer contacte

Aquests dies estic realitzant les meves primeres classes pràctiques al CAP, donant classes als (meus) alumnes de segon de Batxillerat.
Puc resumir el que ha passat en tres simples paraules: Ha estat magnífic.
Després d’uns instants de nervis –posar-se davant de 30 nanos no és per a menys- la cosa ha anat rutllada, al menys sota el meu parer. De moment no he rebut crítiques negatives i si alguna de positiva, però especialment hem va arribar ben a dins una que va sortir de manera espontània del fons d’una de les classes que deia: -Tu seràs bon profe! El: - Ets un pilota! de l’altra banda de la classe no ho tinc en consideració però si li farà abaixar la nota.
Aquest primer contacte directe i sense intermediaris ho recordaré durant molt de temps, poques coses m’havien fet sentir tant orgullós de mi mateix i tant content.
Aquesta propera setmana hem toca el torn amb els alumnes de l’ESO. Una altra realitat diferent i una altra manera de fer.
Ja em queda poc per acabar el CAP i espero que també sigui poc temps per què hem pugui dedicar a aquesta vocació que ha aparegut tant tard però amb molta intensitat.

Sobre Israel, Palestina i la pau. Altre visió

Sobre aquest tema que ja vaig tractar fa uns dies, he trobat aquest video del congresista Ron Paul on explica el seu rebuix a la resolució del congrés on recolzaven les accions portades a terme per l'Estat israelí.
No puc més que aplaudir-lo.

La mitja de Granollers 2009 i apunts sobre racisme.

Avui ha tingut lloc la Mitja marató de Granollers, una de les més prestigioses del circuit. He anat perquè és tot un aconteixement a la ciutat i per veure a un amic que hi corria. L'ambient ha estat fantàstic, fresqueta, una mica de pluja i molta gent correns.

I de tornada a l'aire aquesta conversa d'una mare a la seva filla sobre la cursa:

-Qui ha guanyat la cursa mama?

-Doncs aquest "negritu" que anava primer i corria tant.

-Si que corria molt, sí.

-És que estan acostumats a l'Àfrica a còrrer davant els lleons...

Això si que és explicar les coses com són. I jo de la mà de la meva filla que em pregunta que ha dit la senyora. Jo li he contestat el primer que m'ha passat pel cap (que reconec que tampoc és la millor forma d'educar)

-Aquesta senyora ha dit una bestiesa, és que és gilipolles.

Hem costa molt d'entendre l'actitud de les persones vers els seus semblants. I sincerament crec que no veiem més actiituds racistes (perquè per a mi això ho és) per que les persones es reprimeixen per un mínim de vergonya i estic convençut de que si no fos per això seria molt pitjor. Crec que la dona no s'esperava que ningú, a part de la seva filla, li estigués escoltant.

Un parell de fotos del guanyador de la cursa Samuel Wanjiru al Km 20:

Sobre Israel i Palestina i sobre la pau

Aquests dies estem bombardejats, i ja em perdonareu l’expressió, d’informacions que parlen d’allò que passa a la franja de Gaza i la resposta que donen tots aquells que ens trobem a l’altre costat de la barrera justificant els uns o els altres , recolzant el dret a defensar-se, o el dret a la pau, criticant a uns o al del costat.
La cosa per mi sembla clara, no diré què és senzilla, però si què és evident.
Uns descerebrats es dediquen a llençar coets a un costat perquè diuen que els tenen ofegats i els drets primordials aixafats, resultat: Un munt de destroces i un vint morts aproximadament en un quants anys llargs. De l’altre banda ens trobem amb un país amb uns dels millors exercits millors armats què com a resposta a això consideren que la millor manera de protegir-se és entrar a foc dins el seu terreny peti qui peti, resultat: un munt de morts en dues setmanes, la majoria civils.
Un cop vistos els fets, molt per sobre , la pregunta d’aquestes setmanes sembla ser que és si els israelians han tingut una resposta desproporcionada o bé la seva acció és justa.
No em vull esplaiar massa però crec que aquesta pregunta no se li passaria pel cap a ningú si al capullo que hagués matat a una criatura a casa nostra com a càstig se li pelés a ell, a la seva família i a tots els seus veïns del bloc amb un bomba i quatre ràfegues de metralladora i tot perquè la poli no tingui problemes.
No crec que es tracti veritablement d’un genocidi, ja pot estar tranquil·la la Rahola, però no crec ni molt menys que la gran majoria de gent que es manifesta i es pronuncia en contra de l’actitud de l’estat d’Israel i en favor de la pau siguin uns encoratjadors de la violència. Les actituds hipòcrites són per a mi aquelles que davant situacions com aquesta miren cap un altre lloc i tant tranquil·lament diuen què: ell s’ho han buscat.

La llista del 2008

Aquesta de sota és la meva llista dels llibres llegits durant l'any passat. Hi ha una mica de tot, però sobretot gènere negre, per a mi el millor per evadir-se de l'estres mental.
El millor, potser, el llibre de A. Lozano, Harraga del que ja vaig parlar per aquí.

· La dulce envenedadora--A. Passilinna
· Pírcing--R. Murakami
· Via Delle Oche--C. Lucarelli
· Un mort a l'aparador--K.O.Dahl
· A ulls clucs--G. Carofiglio
· El capitán Conan--R.Vercel
· Pasar el invierno--O.Adam
· Vuit dies de juny--A. Draper
· Paris rebelde--Ramonet/Chao
· Vivre fatigue--J.C.Izzo
· Hasta nunca mi amor--M. Carlotto
· Kornel Esti. Un héroe de nuestro tiempo--D. Kosztolányi
· El fin de Selb-- B. Schlink
· El gran arresto--K. Bruen
· Harraga--A. Lozano
· El águila en el desierto--S. Scarrow
· Amor y esparadrapo--C. Exbrayat
· La batalla de Walter Stamm-- M. Comes
· París. Después de la liberación--A. Beevor
· Maigret se enfada--G. Simenon
· Salto mortal--K. Oe
· Tannöd, el lloc del crim--A. M. Schenkel
· Una estrella llamada Henry--R. Doyle
· Slan--A.E. Van Vogt
· Soy leyenda--R. Matheson
· El hombre que se esfumó-- M. Slöwall
· La caída--A. Camus
· Cataclismo en Iris--A. i B. Strugatski
· El contexto-- L. Sciacsia
· El destino de un hombre-- M. Sholojov
· El accionista mayoritario-- P. Márkaris
· Coarazón de perro-- M. Bulgakov
· Ojos de agua-- D. Villar
· Tiempo de odio -- A. Sapkowski
· El primer caso de Montalbano -- A. Camilleri
· Liquidación-- I. Kertesz
· L'incenador de cadàvers-- L. Fucks

Fent el CAP

Aprofitant la meva situació laboral estic realitzant tot un seguit d’activitats per ocupar, fins i tot més del compte, el meu temps lliure i aprofundir en la meva formació dins un ampli ventall de possibilitats.
Entre d’altres coses i per reconduir la meva línia professional estic fent el CAP o Certificat d’Aptitud Pedagògica. Ja fa unes quantes setmanes que està començat aquest curs, però no ha estat fins avui que he entrat en un parell d’aules per observar les classes dels professors. El meu primer contacte a estat positiu i instructiu i he pogut veure des de dins que el que hi a les nostres aules. Encara em queden moltes observacions per fer, però ja m’he fet una primera idea del que hi ha.
Com deia, avui he visitat dues classes, ambdues amb el mateix profe però de nivells diferents. La primera ha estat una classe de geografia de tercer de l’ESO i la segona de segons de Batxillerat. i, mare de Déu, quina diferència. Mentre que a la primera la classe s’ha desenvolupat sota un constant xivarri –amb les seves pujades i baixades de nivell- per part del nanos i una repetitiva crida a l’ordre per part del profe; la segona s’ha desenvolupat dins una harmonia i un ordre envejables per moltes aules de les facultats.
Aquesta diferencia de comportament, rau en l’obligatorietat de l’ESO i el caràcter voluntari del Batxillerat. Així, dins l’ESO ens trobem amb nois que no tenen cap interès per allò que estan fent, però que han d’assistir a les classes per nassos, fent que l’actitud d’uns quants obligats és capaç de desestabilitzar i portar a fer punyetes la labor d’un professor i les bones intencions de molts estudiants.
I encara em queda per veure situacions molts pitjor que alguns profes ja m’han explicat i que jo ja he pogut entreveure , com per exemple tenir alumnes de tres nivells diferents, des de el nen amb els coneixements normals a nens que vénen amb dèficits greus de l’ensenyament primari fins a nois que no saben escriure i fins i tot que no saben parlar cap dels idiomes oficials d’aquí.
I per desgràcia aquests són problemes que dubto que es puguin solucionar amb la nova llei educativa.
Però això ja l’aniré veient i suposo que parlaré per aquí.

21st Century New Deal

Obama ha presentat un pla per a rellançar l'economia dels EUA i crear una taxes d'ocupació impressionants basats en la inversió pública amb la intenció de millorar i modernitzar les infraestructures del seu país. També es pretén renovar els sistemes de calefacció dels edificis (font d'una despesa d'energia considerable, sembla) dotar les escoles de banda ampla i modernitzar hospitals entre d'altres coses. I tot amb capital públic que és l'únic amb capacitat de redirigir les situacions de crisis. És impossible pensar que el capital privat (causant real de la crisi) sigui el que ens tregui d'aquesta crisi. El capital privat amaga el cap sota l'ala i espera un àngel salvador que es diu estat i ho demanen encara que es posin vermells per la vergonya encara que més d'un no la coneix.

No entenc com alguns partits liberals s'entesten per moderar la despesa pública sota el lema: en temps de crisis contenció econòmica. Doncs mira per on els amos del liberalisme aposten, com altres vegades, per la despesa i la inversió pública.

Jo no puc estar més d'acord amb els projectes del presi Obama, és una decisió valenta i és l'esperança del seu país. Però les coses no deurien acabar aquí. Després de la crisi s'haurien de fer polítiques de control per evitar en el futur situacions com aquestes, el capital per si de cas sol no és capaç de fer prosperar a tot el món ni crea les bases de l'estabilitat. Acceptant el sistema econòmic existent (per poc que m'entusiasmi) el que crec és que ha d'estar molt controlat i regulat per evitar els abusos financers que ens submergeixen en aquesta situació tan desagradable.

Un mort a l'aparador. K.O.Dahl

Compaginant el munt d’activitats que faig gràcies a que no tinc cap feina que acapari la major part del meu temps, he llegit el que puc considerar un molt bon llibre, novel·la negra, és clar, que per això és el meu gènere preferit.
El seu autor és K.O. Dahl un noruec, no confondre amb D. Dahl, que ens porta un bon plantejament d’un cas des de terres molt i molt fredes.
El plantejament de la novel·la és força bó, al començament ens descriu els darrers moments de la víctima on apareixen un munt de personatges candidats a convertir-se en sospitosos del crim que està per arribar. Però la tasca d’esbrinar tot plegat serà del comissari Gunnarstranda escortat pel seu ajudant Frølich. Aquests són dos tipus, que a banda de resoldre cassos criminals, han de resoldre també la seva vida sentimental que malgrat els anys no van que diguem massa be.
El llibre també serveix com una mena de guia de viatges per visitar Oslo encara que a mi se’m treuen les ganes de visitar aquesta capital, al menys durant l’hivern. Veure com el polis passen fred amb temperatures d’entre -20 i -30ºC s’ho fa pensar a qualsevol.

Obama, In you we trust

Mai un candidat a la presidència dels EUA ha comptat amb tants recolzaments no ja dins el seu país sinó a la resta del món. Molta gent, ja de manera oberta o més interiorment, ha desitjat que el sr. Obama ocupi el seient de la Casa Blanca. Per fi ha arribat i d’una forma aclaparadora que sincerament jo no esperava, més aviat pensava que arribaria el cas contrari, és a dir una inesperada victòria del candidat republicà. I ara té la responsabilitat de no decebre ningú, ni als de casa seva ni als de fora. Jo per aquestes coses sempre he estat una mica pessimista, se’m passen moltes raons pel cap per pensar així, però aquest cop intentaré no pensar malament –no sé quant em durarà- i és que no vull aixafar-me l’alegria que tinc a sobre i que segur que comparteixo amb molts d’altres. Obama... you can.

Les meves felicitacions al 44è president del EUA

Madamma Butterfly de G. Puccini a L'Auditòri de Granollers

Diumenge era un dia perfecte per fer coses interessants, gràcies a que la pluja va dir que ja hi havia prou a partir de la tarda. I què més interessant que gaudir d’un espectacle operístic com Madama Butterfly de Giacomo Puccini.
L’esdeveniment va ser al Teatre Auditori de Granollers, recinte que acull el cicle Òpera a Catalunya que permet apropar aquest espectacle meravellós a comarques.
El repartiment va quedar així:
Cio-Cio-San/Madama Butterfly: Miki MoriBenjamin

Franklin Pinkerton: Javier Agulló

Sharpless: Marc Canturri

Suzuki : Yayoi Toriki

Goro: Marc Sala

Il Principe Yamadori : Pablo Oliva

Lo Zio Bonzo: Vasco Fracanzani

Kate Pinkerton: Laura Vila
Director d’orquestra Elio Orciuolo

Director del cor Daniel Martínez

Director d’escena Carles Ortiz

Cor Amics de l’Òpera de Sabadell

Orquestra Simfònica del Vallès

Jo personalment em vaig quedar encantat amb l’actuació de Miki Mori que té unes dots interpretatives fascinants i molta, molta sensibilitat, a mi a punt de sortir-me les llàgrimes davant tanta tragèdia. També em va agradar força l’altra japonesa Yayoki Toriki que va fer un duets fantàstics amb la protagonista. Altre que va sobresortir al meu parer va ser Marc Cantorri interpretant al cònsol Sharpless.

Com m'agradaria repetir experiències com aquesta més sovint.

Els EU i la cinquena internacional

Aquests dies apareixen en la presa notícies almenys sorprenents, com la que publica el diari Públic sobre això de les intencions de Bush de nacionalitzar part de la banca, però no per fer feliços a aquells que reclamaven tal actitud pel bé del comunisme, sinó com estratègia capitalista d'utilització de l'estat per a la correcció dels desvaris econòmic d'aquells.

Molt maca la teoria de la no intromissió de l'estat en temes econòmics que es regeixen per les lleis superiors del capitalisme. Però quan cal recórrer a ell –no per salvar-lo el cul als banquers i especuladors sinó restablir el benestar de la humanitat- ho fan sense cap pudor ni fàstics. Però ai! quan l'estat proposa mesures socials d'ajudes a desafavorits de tota mena que abunden a dojo. Les bilis que surt de les boques dels capitalistes més salvatges produeix urticària. Llegir coses del tipus de qui és l'estat per utilitzar part del meu diners per fomentar ganduls no són cosa estranya entre el món de neoliberals.

Al president Chavez li van haver petar les orelles quan va fer una proposta similar, sense utilitzar els eufemismes del govern Bush – que els va aprendre, dic jo, de quan el debat dels trasvasaments durant la sequera a Catalunya- per part dels seus detractors i tot el món liberal. I diran: doncs l'objectiu no és el mateix, i cert és l'objectiu no és el mateix o almenys el sentit ètic però si el mètode.

La cosa va que la compra única dels títols corruptes no és suficient, ara cal comprar les accions dels bancs corruptes. Evidentment la notícia es planteja com alguna cosa temporal i no s'utilitza, que fa pupa, la paraula nacionalització.

A mal temps bona cara.

Fa molt de temps que tinc ganes de parlar d'aquesta crisi que ens té tan neguitosos, però no sóc cap expert i no sabria molt bé com fer-ho. A més ja existeixen un munt de blocs que ja tracten el tem i seria com repetir-se massa. Però com el tema em preocupa i m'interessa força no puc evitar que finalment el tema de la crisi aparegui al meu bloc.
I quina és la millor manera de parlar d'un tema quan no saps molt bé com fer-ho? doncs deixant que d'altres ho facin per tu.
Us poso un video clarificador de la crisi. No és nou, ja té un any, però llavors ja hi havia molta gent que ja veia el que ens venia a sobre. I la millor forma d'explicar les coses és en clau d'humor.
Que vagi de gust.

Alliance Française de Paris

A petició d'en Mikel, penjo unes fotos del grupet de companys dels cursos de francès a l'AF de Paris, on podreu apreciar la diversitat del conjunt.

Uns companys fantàstics.

El grup F401

I l'F505

Bombardeig de Granollers 31/05/1938

Coincidint amb el 70è aniversari del bombardeig sobre Granollers per avions italians, vaig fer un post per donar a conèixer la barbàrie que va patir la ciutat on ara resideixo. Fins el moment només havia vist fotografies, doncs bé casualment he trobat unes imatges d'aquell dia, no puc dir si són realment el que pretenen ser, però no m'he pogut estar de penjar-les.
Aquí les teniu: