Reflexions post-electorals 2

El vot de la por a Catalunya
Els resultats electorals a Catalunya no són el que la majoria s’esperava i s’han donat una sèrie de situacions si més no curioses.
La primera cosa no esperada a estat la victòria aclaparadora del PSC, sense pal·liatius i incontestable. Els socialistes han igualat els resultats de les eleccions del 1982 quan el PSOE va guanyar per majoria absoluta.
La segona situació d’importància ha estat la davallada electoral d’ERC que ha obtingut uns resultats desastrosos.
Per a la resta de formacions els moviments no han estat tant bruscos, però segurament es podia esperar més de CiU i de IC.
Sembla a priori evident que el traspàs de vots principal ha anat d’Esquerra al PSC, però alhora aquesta afirmació és molt simplista. Jo crec que els moviments responen a situacions més complexes i diverses.
En principi podem dir i reconèixer que una bona part dels vots d’Esquerra han anat als socialistes, però estic d’acord amb les tesis d’alguns dirigents del partit independentista que diuen que bona part del seu electorat simplement no ha anat a votar.
De la mateixa manera estic convençut de que bona part del vot ha retronat a files convergents mentre que molts d’aquests últims han anat a PP i PSC.
Però el sentit clar del vot ha estat la por a la tornada del PP, aquí no es vol al PP ni en pintura, però aquest sistema d’evitar la seva arribada és una bajanada. I ho dic perquè se’l pot aturar igualment votant als partits petits com a les eleccions passades. Estic avorrit de sentir gent dient que ha votat al PSC per tal de que no tornin els peperos.
Ja no es pot dir que siguem un país immadur amb les conteses electorals, però si crec que som un país de mandrosos electorals.